Un tros de paper | Page 8

a un que va atentar contra la vida d'un personatge reial, són els fets que més proven la il·lustració que tant en els temps antics com moderns ha adornat els nostres governants.
Altres n'hi ha que, després de la Honorata, han donat que enraonar; però deixem-les, i, com qui salta els pilans de can Xifré, saltem uns quants trossos d'història i fem de manera de caure de peus junts en l'època que travessem ara, amb el farcellet de les nostres penes al coll.
Jo m'he trobat, un dia, que em vaig llevar de matí per anar a buscar la llevadora. Surto de casa i toquen hores (primera campana). Encara no havia donat quatre passos quan... ganinc gananc, ganinc gananc... les burres de la llet. (Vagin comptant per no entretenir-nos.) Arribo a la cantonada i veig el cartell de Santa Creu La Campana de la Almudaina. Ho estava llegint i em sento: -Senyor, la gorra.- Passava un combregar. Em descobreixo, i estava encara agenollat quan les cabretes, venint apressuradament, em fan al?ar i arreconar-me a l'altre cantó, des d'a on veig el cartell dels Campos que deia: L'Esquella de la Torratxa, i el del Liceo, a on la nit passada havien debutat uns campanòlogos. Dono quatre passos i un d'aquests que venen llumeneres comen?à a dar cada cop amb aquella espècie de planxes de llautó, que si allavores no vaig quedar sord no hi quedaré mai. Veig la creu blanca a la porta de la llevadora, estiro el cordill d'una campana que fins molt entrat el dia penja al costat de l'escaleta, i, com si s'esperés la senyal meva, s'alcen totes les campanes al vol, perquè aquell dia s'havia mort no sé quin bisbe.
Tot això en menos de deu minuts.
I no penseu que així fos precisament aquell dia: jo el cito perquè, havent-me llevat de matí i no havent-hi en la ciutat altre bullici que aquell, se'm va fer notable i ho vaig observar. Els demés dies i les demés hores és lo mateix, per no dir pitjor; pareu-hi bé l'atenció i us semblarà que viviu dintre d'una regadora plena de pedres que algú fa rodolar a puntades de peu.
Ja tenen raó que l'home s'acostuma a tot!
Jo sé gendre que a còpia d'anys d'estar amb la sogra han arribat a viure disputant i tirant-se coses pel cap només cinc o sis vegades cada dia.
Si no fos així ?com podria compendre's que hi hagués qui pogués viure a Barcelona amb aquest soroll de campanes sense comptar les orelles a prova de bomba que poden estar a prop de les parròquies i les blindades que viuen en els calderers? Desenganyeu-vos i conveniu amb mi: és el costum.
A més del costum, no hi ha dubte que per instint ens agraden les campanes: tant, que no fóra estrany que algú d'aquests que creuen en la transmigració ens sortís algun dia amb que molts dels que més figuren en Barcelona n'havien portat al coll per anar a pasturar. Així com a un díputat se li fa fer el que es vol prometent-li un bon empleu, o a un gos el feu ballar ensenyant-li un os, a un català parleu-li de campanes i ja el teniu content.
En prova d'això no hi ha ningú capa? de provar-me que res de lo que parli o faci olor de campana hagi anat malament.
En el terreno literari;
La Campana de la Almudaina. Furor.
L'Esquella de la Torratxa. Furor.
El senyor Balaguer va provar d'enviar als Jocs Florals La Campana de l'Ave Maria. Premiada.
En Bofarull te en Els Trobadors nous una composició de tres planes que no hi ha més que nig-nang i ning-nang. Agrada molt.
I no és pel mèrit que puguin tenir les composicions: és perquè ens agraden les campanes i... ja està dit, ens agraden.
Si algú vol fer glòria i diners a Barcelona, que parli de campanes; no falla. Ja veieu que qualsevol de les coses que he citat és capa? de fer-les el més tonto; doncs, si les voleu fer, ja teniu patró de l'èxit.
I això en qualsevol sentit que siga. Estic segur que, si els industrials de tot allò de la Bòria i Pla?a de la Llana agafen les seves llibretes o comptes de les campanes que han fet o han de cobrar i les porten als Jocs Florals en forma de balada, se n'enduen els primers premis i no deixen res pels cantors de les estrelletes, les nines, els estels, i tots aquests que, si ho anéssem a esbrinar bé, a l'últim no són més que gent pagada per en Fradera, aquell home que ven grues a la pla?a de Sant Jaume, i quatre o cinc fideuers, perquè cada any els hi anuncien els seus gèneros en vers.
Mes, tornant al nostre assumpto, ?què té d'estrany que cosa de deu o dotze anys endarrera una municipalitat desitjosa de glòria, coneixent el gust de