Un tros de paper | Page 7

barceloní ja pregunta quin temps fa. Tots sabem a quina hora ha canviat el vent, si ha plogut a muntanya, què porta el calendari per la quinzena vinent, i a cada pas trobareu grupos de gents que es fan reparar els uns als altres si cap a Montseny hi ha núvols i fa ull cap a garbí.
Xicotassos com uns Sants Paus, que abans sols pensaven en xefles de paiellas i mam que te crió, i feien burla de tot quant tirava a ordre i vida arreglada, els veureu ara subjectes al caldo de gallina, al te i a la més severa sobrietat. Abans de ficar-se al llit calculen si en tindran prou amb dues flassades, i, si el temps refresca, se n'hi posen tres.
Les calaverades que solien consistir en fer postes sobre tornar a sopar després d'haver sopat, en trencar vidres i en anar cantant pels carrers a deshora de nit, ara consisteixen en reunir-se tres hores per espai de vuit dies i fer salomons i cadenes de paper, amb bitllets de les rifes extraordinàries, perquè són de colors.
D'en?à que es va posar el bando perquè s'emblanquinessen escales i patis, tothom estudia les virtuts desinfectants de la cal?; se disputa sobre quina és més blanca; s'examina en quines èpoques ha pujat i baixat de preu, i es considera al calcinaire com a un dels oficials més útils a la societat. No s'hi pot fer més; no podem ja passar per davant d'una escaleta sense tirar-li una ullada per a veure si està ben emblanquinada o no.
Si els almogàvers nos veien!
I si ens veiessin embabiecats davant del Cafè espanyol, d'Espanya, o del Suís, les nits que hi fan cremar una dotzena de llums de gas, quina ganyota ens farien!
?No s'havien burlat mai, vostès, d'aquelles poblacions que, com a gran cosa, nos feien saber que estaven molt alegres perquè els havia arribat tropa i confiaven que els diumenges la música militar tocaria en la pla?a?
-Quina diversió!- dèiem amb escani. -?No sé com ningú pot trobar gust en semblant cosa! I lo cert és que avui tot Barcelona acut a la Pla?a Real al vespre, i fins hi ha sèries disputes sobre si el cornetí o el butzen han donat una nota fora de to.
Els focs de carrer tenen per nosaltres un atractiu que abans no hauria tingut el primer tenor del sigle, i els balls de carrer, estimulats per la competència, fan coses que ens semblen prodigis i ens inclinen a meditar sesudament respecte a la influència de l'empedrat públic en el benestar del gremi dels sabaters.
Això és Barcelona avui en dia: a tal punt hem arribat; tots som tafaners, badocs, frívols donetes, per culpa de...
Atura't, Pau.
Quedi sepultat en el silenci el nom del culpable.
L'anomenarem en son dia, que serà quan se canti el Tedèum.
X. (Robert Robert)

LA CAMPANA
Ah! No ho sabien? Donques sí, hem rebut una pila de queixes dels nostres parroquians perquè la setmana passada vam parlar poc de la Campana.
Pensàvem nosaltres que parlant-ne tothom molt, es consideraria com un mèrit l'originalitat de no parlar-ne gaire, i no ens ha reeixit.
No? Doncs ja els n'omplirem, les butxaques: avui quasi tot campana, i per no oblidar-nos-en, comen?arem ara.
Qualsevol, per molt que ignori la història de Catalunya, encara que siga un mantenidor, no hi ha dubte que sabrà la importància moral i material que en totes èpoques han tingut les campanes en aquesta terra privilegiada.
Potser que algú em faci notar que totes les nacions d'aquest món de mones, tenen en gran estima semblants trastos, però jo els asseguro i puc assegurar (perquè, gràcies a Déu, no só dels que han viatjat menos} que comparat amb el paper que aquí fan les campanes, el d'altres llocs és paper blau d'aquest d'embolicar troques, i encara, si massa m'apuren, els diré que és d'estrassa.
Repareu-ho bé i veureu que és una cosa per demés.
Remuntem-nos a lo més lluny de nostres cròniques, i es troba que ja les campanes atabalaven a nostres primers pobladors.
Anem més endavant, i entre mil campanes cèlebres, que no cito perquè això fóra el cuento de mai acabar ens trobem amb les dels històrics sometents, fins que en el regnat de D. Pere del Punyalet ja sobre?x la Campana de la Unió, que, segons lletres d'impremta, va fer quasi tant soroll com la nostra Laia, sinó que, parlant francament, havem de dir que amb molta més honra.
Més endavant, encara, i passant sempre per entre un ramat de campanes famoses, ens trobem amb la Honorata, immortal per haver tocat a sometent en la guerra que amb tanta glòria vàrem sostenir contra Felip V, i per haver-se'n, després, venjat dit rei, manant que la trossegessen només perquè va tenir la condescendència de deixar-se tocar pels catalans, sabent ella que no podia ni devia deixar-s'ho fer.
Això i l'haver fet cremar el burro que va dur al suplici