Un tros de paper | Page 9

Barcelona, pensés en fer una campana?
Molt natural.
Es va proposar la campana i el primer propòsit va ser el de què fos una campana immensa, monumental: una d'aquestes campanes que farien perdre el curs als estudiants encara que el mateix Rector s'hagués de casar amb sa germana.
Es va votar, doncs, la campana, ens vàrem posar a fer-la, i llavors ella va comen?ar a fer el bot i a no voler sortir bé de cap manera.
Heu vist el que són les coses!
Agradar-nos tant les campanes, estar-hi tan familiaritzats, i, amb tot i això, una vegada que volem fer la francesilla de fer-ne una de grossa, no poder-ne eixir de cap manera.
La primera no va servir perquè no era bona.
La segona perquè era xica.
La tercera perquè era esquerdada.
La quarta perquè no tenia nanses.
Quina humiliació! Una campana que havia de tocar l'hora als Néts dels Almogàvers, carèixer de lo que mai ha faltat a la més miserable olla, al més vil tupí.
Per últim ve un, se n'encarrega, la fa en Hostafrancs pensant que potser a les altres no els provaven els aires pestilents de la ciutat, l'acaba, la pugen, la pengen, i ara ens trobem amb què vol fer la competència an en Tamberlich donant el do de nansa.
No fa ning-nang, ni nang-neng, ni ning-nong: fa nyac-nyac-nyac. Si fos una veritat lo de la transmigració, ha sigut oca.
I doncs què fem? ?Tota la vida s'han de fer monuments com els de la Pla?a Real, jardinets com els del carrer de la Ciutat i Passeig de Sant Joan, fonts com la de frente Atarassanes i campanes com l'Eulària?
?Volen potser que el lletrero que hi ha en l'estació del ferrocarril de Mataró es canvi? pel que hi ha en la d'aquí?
No tracto d'analisar qui té culpa ni raó, sigui qui sigui o siguin els que siguin els que han pres part en tan grandiosa obra. Si la campana algun dia toca i sentiu com un eco que tal vegada, estant distrets, podríeu pendre per un bram, no serà la terraire que passi ni la campana que sona. Serà la veu de la vostra consciència.
JAUME GIRALT

BALLS
Un tros de paper, que com les contribucions s'introdueix per totes parts, va voler, en la nit de l'últim dijous, fer una francesilla, i, agafant el gambeto nou, la barretina morada i la faixa de seda, se les planta cap a seguir balls de màscares.
Comen?o pel Teatre Romea, on hi ha la societat de La Mascarita. Entro i quedo enlluernat. Quant de llum! Quin soroll! Quin tiberi! I sobretot, quant bé de Déu! Quina collita de bons pomets! Allò sí que era un sarau que valia deu pedres! Ai Déu meu! Si no me'n vaig crec que deixo de ser viudo (perquè deuen saber que jo só viudo, pel que els pugui convenir) i m'apario amb la primera mestressa que topo, perquè alli sí que no hi havia més que triar i remenar. ?Totes eren boniques! Totes eren hermoses!
-Vaja- em diguí: -Pere, això no fa per tu: ? és massa de patent. Anem cap al carrer de la Canuda, que La Margarita potser podrà convenir-te més. Però ca!...La Margarita era feta i pastada a La Mascarita. S'assemblaven tant, aquelles dues reunions, com s'assemblen dues gotes d'aigua: són dues germanes bessones que el que no s'hi fixi amb detenció es creurà que és una mateixa. Nenes boniques com allà, cares hermoses que sembla que a un li diuen vulgueu-me, ullets que piquen com matafaluga, i... ai! Si no me'n vaig d'aquell sarau, jo crec que m'empasso. Allí sí que en Camprodon faria dir al seu Titó:
Las hay muy saladas, muy...!
Creient que la impressió fóra menos forta, torno a agafar el gambeto, que la calor m'havia fet deixar mentres menjava un bocí al restaurant i (que per cert és a comodo, si bé tenen uns mossos... ei! no de l'Esquadra... que compten un de pa i tres i mig de peix, que fan cinc, i un i mig de rabes... diguem set, i tres i mig d'una truita onze, i etc.), i xano-xano, com aquell que ja ha sopat, me les planto cap al niu del Gavilan. Me n'entro cap dins i... renoi!... a Barcelona no hi ha lletges. Quin sarau més gavilan! ?Però quin sarau més curro! Mentres estava veient aquell planter de minyones, romp la cobla amb un rigodon i comen?a a ballar D. Quijote, Els reis moros, D. Re, i fins Mefistòfeles! Allavors si que em vaig dir: Pere Pau, cap a casa: anem-nos-en al llit, que aquí el dimoni hi balla.
Prou vaig tractar d'adormir-me; però no em va costar poc ni gaire! Per tot veia nimfes que em feien l'ullet, bruixes que semblaven àngels, mores que em recordaven el paradís de Mahoma, cantineres, pageses. I, això sí, tot bonic, tot hermós i tot bellugant-se al compàs de l'esbojarrat rigodon o