Un tros de paper | Page 6

de les seves.
Té! ?Ara m'han emblanquinat la fatxada del teatre Principal!
No li faltava més que això! Sembla un ramillete de sucre d'aquells que rifen per Tots Sants.
* * *
Proposa un manobre que la fatxada del teatre de Santa Creu es faci desaparèixer sense tirar-la a terra.
Diu que en engrandint un xic més les finestres no en quedarà borrall, i té raó.
Vaja, arquitecte! Així podria satisfer sa desenfrenada afició a les obertures i s'estalviava el discórrer línies i ninots.
* * *
En la fatxada del teatre Principal s'han pintat les pedres de manera que figurin pedres. No és estrany: jo coneixia un boig que va fer bronzejar un candelabre de plata.

BARCELONA AVUI EN DIA
?Tanmateix ens anem tornant molt cracs, els barcelonins!
Ai, senyor! Encara no fa dos mesos que quasi bé tots érem persones acostumades a presenciar impassibles les majors extravagàncies de la civilisació; estàvem familiarisats amb el viu moviment de les capitals populoses; i, si algú feia admiració d'un cas notable, ens el miràvem amb una rialleta de burla, com aquell que diu: -?D'on surt, ara, aquest beneit? ?Que està fet a poc!
La gala del barceloní era, com la del botiguer d'Espronceda, nihil admirari. Ens parlaven d'una grossa bancarrota, d'un adulteri acompanyat d'escàndol, d'una criatura de dotze anys su?cida, i tot seguit responíem: -Oh!... ?Això es veu cada dia! Oh, si anésseu a París!... ?si haguésseu estat a Londres!...
Llegíem els diaris que porten noves de tot lo món i trobàvem en les seves planes el descobriment d'un centenar d'isles, l'incendi d'una vila entera, el sacrifici d'un mariner que patia mort per salvar a una persona desconeguda, un pacte mercantil que agermanava a dues nacions, la caiguda d'un imperi, la gloriosa aplicació d'un nou remei que deslliurava a la humanitat d'un mal horrible. I nosaltres, freds i avorrits, llen?àvem els periòdics, dient:- Quin fàstic! Aquests paperots mai porten res. -Miràvem les funcions de teatre i tot ho trobàvem vell, insípid, pesat, insuportable. Vèiem un article sobre la nosa que fa la Ciutadela, i exclamàvem: -Bah! ?Sempre ens parlen de lo mateix!
Si de lluny reparàvem munió de gent aturada en un carrer, ja se sabia: tots haviem de dir: -Que n'hi ha, de badocs, a Barcelona!...
Ai pàtria, pàtria! Qui t'ha vist i et veu!
Ara és ben al revés!
Sembla impossible que en tan poc temps hajam passat d'aquella vanitosa indiferència, d'aquella supèrbia presumptuosa, a la curiositat infantil més extremada.
Sobre aquest punt també els podria posar quatre paraules en llatí, que hi vénen molt al cas; mes no les poso perquè no estic ben segur de saberles exactament, i en cosa escrita és molt fàcil que a un l'atrapin; si això fos discurs o sermó, ja les hauria tirades entre cap i coll, perquè les paraules volen, i parlant una mica enfarfegat ningú podria demostrar-me que la cita era esguerrada.
Després d'aquesta prova de franquesa, que de ma plana voluntat els dono, crec que m'hauré fet quelcom simpàtic als lectors, i, amb aqueixa confian?a, prosseguesc.
Endemés, com anàvem dient, hem canviat tant, en dos mesos, la gent de Barcelona, que estem desconeguts.
Ara, tot té gran importància: tots referim, com si fossin assumptos de molta entitat, les petiteses més nímies e insignificants.
Arriba un a una reunió de cafè o passeig, i, si vol vèure's rodejat d'una cinquantena de curiosos, no té més que preguntar: -?Que no saben lo que ha succe?t?
Si el diari porta que la pluja ha escrostonat la fatxada d'una casa acabada de fer, tot seguit sentireu vint o trenta persones que diuen: -Home! ho tinc d'anar a veure.- Ja aquest succès és un alicient per a la curiositat pública.
Hi ha hòmens formals, d'aquestos que consideren malaguanyats el temps i els esfor?os que s'empleen en combatre la pena de la vida, que amb tota la bona fe es dediquen a contar les botigues tancades, i, apuntant-les per carrers i barris, viuen persuadits de què el dia que publiquin els seus datos haurán fet un gran servei a l'espècie humana.
Jo mateix he vist a un senyor molt amic de les ciències exactes, i enemic acèrrim de tot quant pot distraure a la gent de les ocupacions sèries, jo l'he vist passar mitja hora al carrer, aturat i mirant en l'aire, i no per a contemplar la immensitat del firmament o el majestuós curs dels astres, sinó per a veure una mona amb capa vermella, que menjava sucre sentada en la barana d'un balcó de segon pis.
Si pel juliol li haguessen dit que tan prompte havia de caure en semblant debilitat, hauria respost que tractaven de burlar-se d'ell sense gràcia.
Abans, el parlar de la pluja, del vent, de la lluna nova, sols era propi de vells xacrosos o d'enamorats, pollastres o curts de gambals que no s'atrevien a encetar l'assumpte del seu deliciós neguit.
Ara tothom, sens excepció, no solament ne parla, sinó que, a penes bada la boca, el