Un tros de paper | Page 5

culta es traslada en pes al passeig de Gràcia.
No és reconeguda persona decent (per molt que ho sia) la que no té per costum freqüentar aquell siti en l'època i hores indicades.
Així és frase molt significativa la de: ?Avui fulana no ha anat al passeig de Gràcia.?
Així, quan se diu un dijous: ?Aquesta tarda nos veurem?, ja s'entén que es vol dir: ?En el passeig de Gràcia?.
Els demés dies, a iguals hores, la reunió és numerosa per dos motius, especialment, l'un molt singular.
Va comen?ar algú a anar-hi a passejar per ser siti agradable i no trobar-hi a ningú. I això era tan cert, que es va ocórrer a moltíssims, els quals se van trobar amb una concurrència forta; però, com cada u d'ells ha procurat apartar-se tot lo possible dels altres, i com ningú d'ells va a lluir ni a avergonyir als demés amb son exterior, quasi bé no s'adonen de què tanta siga l'afluència de passejants, i cada u diu en son interior:
-M'agrada venir aquí perquè no hi ha gent.
Entre aquestos passejants de tarda n'hi ha for?a que s'ocupen molt sèriament en enterar-se bé de lo que adelanten les obres.
No n'hi ha cap que tingui casa, mes tots estan enterats de la calitat del morter que s'hi emplea, del gruix de les parets i els jornalers que hi treballen: són els que fan córrer per Barcelona aquest eixam de notícies que, bones o dolentes, per tot circulen sobre els ventatges i desventatges de l'ensanche (hem de dir ensanche!).
IV
A les nits d'estiu...
?Música al Prado, música al Criadero, música al Tívoli, música als Campos, música a Euterpe; coet d'aquí, roda de foc per allí, gots de colors a les fatxades: allò és vida, allò és gentiu.
Tots els teatres plens, tots els òmnibus plens, el passeig ple, els bancs plens; el ferrocarril ple de gom a gom sens parar mai.
A l'una banda exhibeixen la ignocent malícia d'En Pere Pau; al costat repeteixen les rialleres Pitarrades; al davant fan el gasto Don Simon, o altres semblants; més amunt L'Elíxir o Le Prigioni, i tot això dura fins a les onze o dos quarts de dotze, hora a on se solen trobar reunits en el Passeig la major part de còmics i espectadors i passejants, tips de musica a no poder més, i encara, abans de sortir del passeig, troben una colla de ceguets que ha passat el vespre allí tocant sempre, amb un plat de llauna a terra per a recollir les caritats.
V
Deixo aquesta matèria, reconeixent que no só digne de tractar assumptes tan elevats.
Vostès no saben els molts que van al tiro de coloms del Tívoli, cèlebre en son temps per l'entremaliada redacció de sos cartells.
I si no han vist la marcialitat, el suar, lo llambregant de faldilles, l'encarcarament d'enagües de les minyones, que, amb el vano verd i el mocador de mocar plegadet en la mà, devoren a violentes gambades l'espai comprès entre Barcelona antiga i el castell d'En Gibert; si no han vist això, dic, els falta veure una de les coses més especials i característiques del passeig de Gràcia.
No m'atreveixo a descriure-ho, me poso baix l'amparo del poeta aragonès que deia:
Eso no se pinta, no: eso, Asazuldo, se siente...
Lo qual vol dir, en català, que aquelles criades es menester veure-les, i no pot, qui coneix bé Barcelona, el barceloní més entès, si no ha contenplat les mans, els peus, les passes, les cares, les cintures i sobretot la fervorosa vocació amb què aquella part de sexo femení, flairant el mascle, tement el vespre, í remoguda fins a l'ànima per les espinguetades del cornetí de pistó, vola com el vent, s'enfonsa en la pols, tropessa en palets, topa amb transitants i, amb calor al clatell, aumentat per l'impacient anhelar i la violència de la carrera, entra esbufegant en el saló i amb la certesa de què va a descansar... ballant dins d'un forn.
* * *
El passeig de Gràcia! Si n'és de dèliciós! Ja és modisme general el dir: -Si treia una rifa m'havia de fer una casa al passeig de Gràcia.
X. (Robert Robert)

EL TEATRE PRINCIPAL
Barcelona sempre ha tingut molts enemics.
Diem això perquè la fatxada del teatre de Santa Creu estava molt bé, bruta. Quasi ningú s'adonava de tal aberració arquitectònica, i, com tot era regalís d'aigua i escrostonats, si algun foraster se n'adonava, es creia fàcilment que era cosa que havia d'anar a terra aviat, i així anàvem passant.
Ara tot plegat hem vist que l'emblanquinen, i, és clar, ressalta i fa girar els ulls i és un pregó continu del nostre mal gust.
Ahir una pila de gent ne feien mofa preguntant:
-Que la llepa l'arquitecte?
-Que la volen rifar?
-Que la tapen amb papers?
-Que va en camisa?
Per amor de Déu tornin-la a embrutar! Ja que és tan dolenta, al menos que no es vegi.
Sempre m'ho vaig pensar, que els emblanquinadors en farien una