Un tros de paper | Page 4

i que en compte
d'haver de bregar amb la quitxalla d'altres, podrà passar el dia apeixant
a sos propis fills. Allavors l'embadaliment de la mossa arriba a l'últim
grau; expressa la seva admiració alçant els ulls al cel i obrint els braços,
i ¡cataplum! vet aqui la criatura a terra amb un nyanyo al front, quan ne
surt més barato.
X. (Robert Robert)

EL PASSEIG DE GRÀCIA
I
La Barcelona alegre, ociosa, la Barcelona movedissa, no la busquin

sinó al Passeig de Gràcia, i ara més que mai d'ençà de l'ensanche,
¡malviatge la paraula!
El passeig de Gràcia és més passeig que la Rambla, perquè és molt més
ample; perquè té vistes més dilatades i amenes; perquè els edificis ara
comencen a vorejar-lo. No recorden, com els de la Rambla, el càstig del
treball i la codícia de la industria, sinó el grat descans, el benestar, la
riquesa, el luxo.
Per allí s'esplaia el cor veient les temptatives artístiques de les fatxades,
sisquera no sempre el bon gust hagi inspirat a l'arquitecte: els ulls no es
troben mai traïdorament ofesos per un carreró asquerós com el de
detràs del Correu ni l'arc de Trentaclaus.
No es desvaneix el plaer de la contemplació amb les reflexions que
inspiren vint perruquers que amb sos grans rètols, sos fanals il·luminats,
sos aparadors, sos cartells i ses cues penjades, fan meditar en els afanys
de lloguer, la contribució, els aliments i el vestit, i qui diu perruquers
diu sastres, guanters, cafeters i tota aquella gent que viu del que guanya,
treballant per força.
El passeig de Gràcia ens ofereix a la vista el mig cèrcol de muntanyes
guardant un pla deliciós, ara cobert de blat verd i roselles, ara daurat pel
brillant rostoll. En tot son àmbit no s'hi veu ningú que sembli estar-hi
per força, sinó al contrari, per acte propi de voler, encaminat a
proporcionar un goig.
Gent que va, gent que ve, gent que va i ve, ningú porta en son aspecte
les senyals d'agitació forçosa que regna en la ciutat. El corredor va tan a
poc a poc con l'hisendat; l'estudiant no es recorda dels llibres; el malalt
se sent aliviat per lo sa de l'aire i el panorama que el rodeja.
¡Que diguin el que vulguin, no hi ha com el passeig de Gràcia!
A l'hivern se va de tarda al passeig de Gràcia.
A l'estiu, dematí i vespre, es va al passeig de Gràcia.

Per anar al numerosos poblets dels voltants, s'aprofita, sempre que es
pot, la proporció de passar pel passeig de Gràcia.
A tot foraster se li pregunta: -¿Ja ha vist el passeig de Gràcia?
II
L'animació del passeig de Gràcia, a l'estiu, comença amb el dia.
Abans que els òmnibus vagin i vinguen, ja hi transita gran munió de
jornalers, que amb pas lleuger, àgils de cames i sans de color,
s'encaminen a Barcelona, amb el gec al coll (si en porten) i l'esmorzar
embolicat en un mocador de quadros blaus.
Al mateix temps baixa, amb ells, gent que vénen a vendre pollastres,
forcs d'alls i cebes, pebrots i tomàtecs, esbergínies i ous i fruites.
Al sortir el sol, varia, no minva, el gènero de transitants, que allavors,
per lo general, no van de Gràcia a Barcelona, sinó de Barcelona a
Gràcia. Són gent que tenen la família a la vila, a Sant Gervasi, al Putxet
i a Vallcarca, que havent anat a fora per passar l'estiu més tranquils, no
paren mai d'entrar i sortir i al cap de tres mesos han viatjat més que si
haguessen anat i vingut d'Amèrica.
Aquest moviment dura fins a la força del calor, en què baixa un poc,
mes no cessa, puix són moltes les persones que, per motius que deuen
ser molt poderosos, se'n van amb el pic del sol a dinar a algun siti a on,
per arribar-hi, per força es té de travessar el passeig de Gràcia; de modo
que tot se torna òmnibus, centrals, cotxes, crits de calessers,
xurriacades, pols i gatzara dels joves ferms, que se'n pugen a dalt, sota
la vela, a on se torren baix el pretext de què allí hi corre millor l'aire.
Els diumenges és més animat el quadro.
Molt de matí acut un extraordinari número de persones als concerts de
Clavé; altres van a pendre xacolata als altres jardins; altres amb xefla
cap a alguna font; perquè ja és sabut que certa gent per per beure molt
vi necessita estar ben a prop d'un doll d'aigua.

Hi ha famílies de menestrals que, guanyant pocs diners, no poden gosar
de cap diversió. Mes se resignen amb la seva sort: no així cada
diumenge poden anar a pendre xacolata al passeig de Gràcia.
Així s'explica, en part, com en una nació s'eternisen les tiranies.
¿Com ha de ser esclau un poble a