on la majoria es creu quasi feliç si els
diumenges pot beure vi o pendre xacolata?
Ja n'hi poden fer de l'alçada d'un campanar a aquesta majoria: mentres
no li prohibesquen mastegar cigrons torrats en xicra o traguejar infusió
de campetxo cada vuit dies, sempre dirà:
-Ara és un gust: les coses sembla que van bé.
III
A les tardes de dijous d'hivern, per espai de dues o tres hores, la
Barcelona jove, la Barcelona elegant i culta es traslada en pes al passeig
de Gràcia.
No és reconeguda persona decent (per molt que ho sia) la que no té per
costum freqüentar aquell siti en l'època i hores indicades.
Així és frase molt significativa la de: «Avui fulana no ha anat al
passeig de Gràcia.»
Així, quan se diu un dijous: «Aquesta tarda nos veurem», ja s'entén que
es vol dir: «En el passeig de Gràcia».
Els demés dies, a iguals hores, la reunió és numerosa per dos motius,
especialment, l'un molt singular.
Va començar algú a anar-hi a passejar per ser siti agradable i no
trobar-hi a ningú. I això era tan cert, que es va ocórrer a moltíssims, els
quals se van trobar amb una concurrència forta; però, com cada u d'ells
ha procurat apartar-se tot lo possible dels altres, i com ningú d'ells va a
lluir ni a avergonyir als demés amb son exterior, quasi bé no s'adonen
de què tanta siga l'afluència de passejants, i cada u diu en son interior:
-M'agrada venir aquí perquè no hi ha gent.
Entre aquestos passejants de tarda n'hi ha força que s'ocupen molt
sèriament en enterar-se bé de lo que adelanten les obres.
No n'hi ha cap que tingui casa, mes tots estan enterats de la calitat del
morter que s'hi emplea, del gruix de les parets i els jornalers que hi
treballen: són els que fan córrer per Barcelona aquest eixam de notícies
que, bones o dolentes, per tot circulen sobre els ventatges i
desventatges de l'ensanche (hem de dir ensanche!).
IV
A les nits d'estiu...
¡Música al Prado, música al Criadero, música al Tívoli, música als
Campos, música a Euterpe; coet d'aquí, roda de foc per allí, gots de
colors a les fatxades: allò és vida, allò és gentiu.
Tots els teatres plens, tots els òmnibus plens, el passeig ple, els bancs
plens; el ferrocarril ple de gom a gom sens parar mai.
A l'una banda exhibeixen la ignocent malícia d'En Pere Pau; al costat
repeteixen les rialleres Pitarrades; al davant fan el gasto Don Simon, o
altres semblants; més amunt L'Elíxir o Le Prigioni, i tot això dura fins a
les onze o dos quarts de dotze, hora a on se solen trobar reunits en el
Passeig la major part de còmics i espectadors i passejants, tips de
musica a no poder més, i encara, abans de sortir del passeig, troben una
colla de ceguets que ha passat el vespre allí tocant sempre, amb un plat
de llauna a terra per a recollir les caritats.
V
Deixo aquesta matèria, reconeixent que no só digne de tractar
assumptes tan elevats.
Vostès no saben els molts que van al tiro de coloms del Tívoli, cèlebre
en son temps per l'entremaliada redacció de sos cartells.
I si no han vist la marcialitat, el suar, lo llambregant de faldilles,
l'encarcarament d'enagües de les minyones, que, amb el vano verd i el
mocador de mocar plegadet en la mà, devoren a violentes gambades
l'espai comprès entre Barcelona antiga i el castell d'En Gibert; si no han
vist això, dic, els falta veure una de les coses més especials i
característiques del passeig de Gràcia.
No m'atreveixo a descriure-ho, me poso baix l'amparo del poeta
aragonès que deia:
Eso no se pinta, no: eso, Asazuldo, se siente...
Lo qual vol dir, en català, que aquelles criades es menester veure-les, i
no pot, qui coneix bé Barcelona, el barceloní més entès, si no ha
contenplat les mans, els peus, les passes, les cares, les cintures i
sobretot la fervorosa vocació amb què aquella part de sexo femení,
flairant el mascle, tement el vespre, í remoguda fins a l'ànima per les
espinguetades del cornetí de pistó, vola com el vent, s'enfonsa en la
pols, tropessa en palets, topa amb transitants i, amb calor al clatell,
aumentat per l'impacient anhelar i la violència de la carrera, entra
esbufegant en el saló i amb la certesa de què va a descansar... ballant
dins d'un forn.
* * *
El passeig de Gràcia! Si n'és de dèliciós! Ja és modisme general el dir:
-Si treia una rifa m'havia de fer una casa al passeig de Gràcia.
X. (Robert Robert)
EL TEATRE PRINCIPAL
Barcelona sempre ha tingut molts enemics.
Diem això perquè la fatxada del teatre de Santa Creu estava molt bé,
bruta. Quasi ningú s'adonava de tal
Continue reading on your phone by scaning this QR Code
Tip: The current page has been bookmarked automatically. If you wish to continue reading later, just open the
Dertz Homepage, and click on the 'continue reading' link at the bottom of the page.