Un tros de paper | Page 3

molt llis i llarg, i un a
la mà ben plegat, que els hi serveix per molts diumenges, puix per
mocar-se, en porten un altre a la butxaca. Allí parlen de la seva terra, de
l'aplec, del promès i dels defectes dels seus amos i de les renyines que
tenen amb ses amigues, i de quant gasten en roba i de quant tenen
estalviat en el recó de la caixa.
Des del teatre del Liceo fins al de Santa Creu, hi corre la Rambla que
en diuen del Mig, i no hi ha tal mig ni tal aca: però ja està dit així i no
hi ha com dir-ho així per a entendre-ho.
Allò és el centro de la cultura barcelonina. De tal modo és característic
aquell tros, que els capellans i els camalluents no es fan estranyar en
cap carrer de Barcelona, i, posats allí a passejar, se converteixen en
gent inverossímil que sembla que ha errat el camí.
Els vestits que allí s'usen, no tenen la senzilla elegància dels de la
Rambla de les Flors, ni l'austeritat solemne que convé a la dels
Capellans, ni l'amanerament i poc garbo dels que tapen a les

camalluentes; mostren més estudi, més coneixement de l'art de vestir-se,
més riquesa, més aficions mundanes, més refinament de gust.
Allí hi ha cadires i poltrones per a seure; tot són modistes, venedors de
diaris, cafès, perfumeries, fondes, guanteries, gravats, retratos. En una
paraula: allí està compendiat lo bo i millor de la capital. Fins l'editor
d'aquest periòdic hi té una botiga de llibres.
I com en aquest món cada cosa està feta per una cosa corresponent i les
lleis universals les atrauen i harmonisen, a la Rambla del Mig
acudeixen totes les vanitats, tots els notables, totes les persones que
estimen la civilisació, admetent-la amb totes ses ventatges i defectes:
les belles arts, el luxo, l'ostentació, la frivolitat, i, en una paraula, tots
els fills de l'ociositat i de la riquesa.
Tan pròpia és aquella esfera del poeta, que en el front porta el porvenir
de la humanitat (sàpiga o no revelar-lo), com del ballarí de teatre, que a
puntades de peu fa bullir l'olla, mentres li fan el llit a l'hospital.
No hi ha des de la Rambla del Mig a la de Santa Mònica més tretxo que
el que ocupa la ridícula fatxada del teatre de Santa Creu; però en tan
breu espai s'hi troba una transformació especialíssima.
Atxacosos, soldats i nyinyeres (¿com se deu dir niñeras en català?)
componen el públic d'aquell siti, i ¡observin amb quina discreció
elimino d'aquest públic la gent més pública que el freqüenta!
La paret de la Drassana, els canons de la porta del Banc i la vista de
Montjuich, influeixen no poc en que aquell tros soldadegi, i (aquí de la
llei d'atracció) és punt que pot dir-se axiomàtic el que, si en un desert
s'hi planta una nyinyera, al cap del mes hi naix un soldat; així com, si
tanqueu ben bé un soldat en qualsevol siti, al girar el cap ja hi trobareu
a la vora seva una nyinyera amb criatura i tot. La lley d'aqueix
fenòmeno natural no és coneguda; però el fenòmeno existeix i no és
dels que menos contribueixen a fer admirar la sabiduria del que féu el
món.
Allí es mengen taronges i es beu orxata de xufles, s'enamora amb

marcialitat i es concebeixen els transports de les passions més pures
entre les indigestions infantils i els ferums del ranxo que surten per les
reixes del cuartel.
Allí el galantejador sol preparar-se un esdevenir de torna de pa i tros de
butifarra que l'arravata i li fa vénir salivera; allí molt sovint li succeeix
que, quan deuria acabar la relació caient a terra i besant les mitges
blaves de la donzella, té d'aixecar-se tieso i quadrar-se, i estirar el braç i
posar-se la mà al front i tornar-la a deixar caure amb revolada, perquè,
entremig de dues paraules amoroses gramaticalment inseparables, ha
passat el capità que té mal gènit.
En aquell petit tros de passeig, que comparat amb tota Barcelona és ben
poca cosa, és a on cauen més criatures, d'alguns segles en aquesta part,
i fins podria ser que molts estrafets deguessen la seva desgràcia a les
distraccions patides per les nyinyeres que els portaven en braços quan
eren petits.
No hi ha cosa més natural que aquestes repetides caigudes. El soldat
jove, briós i apassionat en extrem, pinta a la nyinyera, amb tota la
fogositat de la joventut i de l'ofici, l'amor que l'arravata. La mossa se
l'escolta amb la boca badada i no es recorda del que fa, ni veu lo que la
rodeja. Arriba ell a allò de què quan prengui la llicència se n'aniran
casats a la seva terra, a on serà mestressa de sa casa,