Un tros de paper | Page 2

els
números de la publicació sortien... com havien de sortir.
L'èxit d’UN TROS DE PAPER, tenia per a mi una altra explicació. La
massa popular, en la qual els literats no s’hi troben encabits en nombre
abundós, llegia els articles, les composicions en vers, els epigrames i
els solts; li era agradós el to humorístic de cada escrit, ho entenia tot,
tant si deia Hermenegild, com Hermenegildo, com Armengol; travall,
com treball, com traball, i passava estones divertides, ja a casa seva, ja
a la taula del cafè, ja en els intermedis de les sombres, i esperava ansiós
la sortida.
I així és que els venedors ambulants i les llibreries despatxaven els
números en un tres i no res.
Referent a aquest recull, cal una advertència. S'hi troba en ell algun
article firmat amb altre nom dels que he consignat en el paràgraf
anterior, en el qual anomeno els redactors i col·laboradors del setmanari.
És que en la redacció rebíem per correu escrits amb pseudònim, i els
que ens plaïen es publicaven, ignorant qui era l'autor.
Ficar-me ara jo en la crítica del contingut del volum, no em pertany;
vindria a ésser jutge i part en l'assumpte, i la meva opinió fóra
recusable.
Crec, i això puc dir-ho sense cap escrúpol, que el periòdic complia amb
el seu propòsit d'ésser humorístic i llegit per tothom, sense temença de
trobar-hi el llegidor més pulcre un mot ofensiu en cap concepte.
I exposat breument l'historial d'UN TROS DE PAPER, deixo enllestida
la meva tasca.
CONRAD ROURE

LES QUATRE RAMBLES
Hi ha afició, a Barcelona, a partir les coses en quatre.
Jo no sé si això procedeix de les quatre barres de sang; però tenim els
quatre cantons del Call, els quatre cantons de Bellafila, les quatre
Rambles, l'olla amb les quatre carns...
Parlem ara de les quatre Rambles, i comencem per dir que ja sabem que
en rigor no són quatre, sinó una sola; però, així i tot, convenim que
cada una de les seves denominacions té un caràcter peculiar que la
diferencia completament de les altres.
El tros anomenat Rambla dels Capellans, se distingeix per la falta de
moviment de joventut, d'apariència magra. La paret de Betlem ocupa
un bon tros de l'acera dreta i ja li dóna quelcom d'aspecte clerical; els
estudiants que per allí transiten, educats entre mossèn Fulano i mossèn
Menguano, sembla com si fessin tuf de solterons, i fins en el modo de
tallar-se els cabells i de portar el vestit de curt capellanegen.
Jo mateix, que quasi no tinc res de capellà, si alguna volta, distret, he
donat un passeig per aquell tros, m'he trobat al cap d'una estona com si
m'entrebanqués amb la sotana, i em venien ganes de pendre polvo, i em
venien a la memòria coses en llatí, que no pot ser sinó que en aquella
atmòsfera se mantinguin constantment efluvis clericals, ja que enlloc
me succeeix lo que en aquell siti.
Atravesso des de Betlem a la Virreina, me trobo en la Rambla de les
Flors, i ben considerat no se m'acut al pensament, per molt que discorri,
un lloc més adequat per vendre-hi lo que allí es ven.
Per tot aquell dilatat espai el cel és més alegre, els veïns tenen afició a
aucells, que són entre lo animal, lo més adequat a les flors; camina un
per allí amb l'abandó i voluptuositat que els jardins inspiren. Allí és on
amb més facilitat s'admet la idea dels rejovenimens de què parlen les
antigues faules; els requiebros surten espontanis dels llavis; les hores
passen ràpides amb l'olor de les flors. Contemplant les jovenetes que al

dematí s'hi passegen, és impossible no comparar a la morena de roges
galtes amb el clavell; una cara pàl·lida, d'ulls ben tallats i amb certa
grogor d'aquelles que són indicis d'un organisme delicat i de melancolia,
fa pensar tot seguit en la passionera; una joveneta, vestida de glassa,
simpàtica, de faccions que revelen un cor obert i carinyós, sembla una
rosa blanca animada, i la noia endreçadeta, pobra i límpia, que no crida
l'atenció, però que encanta vista de prop, fa el paper de la viola
boscana.
Mes, així com en un jardí, passat el temps de les flors, si no se'l cuida
hi creixen els escardots i les plantes silvestres d'aspecte menos
agradable i d'olor mai buscada, així també la Rambla de les Flors, quan
deixa de ser-ho, es converteix en passeig de camalluentes i mossos
d'Esquadra.
Els diumenges, a certa hora, hi acudeixen amb els mocadors
encarcarats, un al cap amb un nus que deixa les puntes tiesses com dues
orelles de burro, un al coll amb coloraines dominades pel groc d'ocre i
el vermell més enverinat i la punta del detràs subjectada pel lligam del
davantal que quasi dóna volta a tota la falda i és