Sang Nova | Page 5

perill d'ésser confós entre el ramat de poetes cursis,
observava amb goig que les cardines refilaven entre les bardisses, com
per a matar el temps que tardaven els escardots en madurar la delicada
fruita de llurs preferències; els verdums, en els caps de brot dels roures,
esplugaven al sol ses daurades panxes, tot deixant anar ses melodioses
carretilles, mentre la riera murmurava, saltant de graó en graó i de
gorga en gorga, a on, entre blavoses i clares aigues, els barbs i vàgares
feien de les seves, caçant al vol els confiats mosquits, tot just acabats
de néixer, i les floretes, pobrissones, passaven les hores mortes
emmirallant-se en les manses aigües que besaven sos peus.
I nostre jove es revifava respirant a plens pulmons els humits efluvis de
la rosada, ràpidament evaporada als raigs del sol pujant; i, ja fos efecte
dels refilets dels ocells i dels murmuris de l'aigua, ja fos resultat de
tants factors artístics, de tantes notes harmòniques que convergien vers
sa ànima, sempre prou assedegada de tals impressions, el cert és que
començà a desficiar-se com ocell sotmès en atmosfera d'oxigen,

redreçant-se sobre els estreps, gesticulant amb vivesa com demanant
encara més llum, més colors, més harmonies, més vida; i, com lo que
demanava no tenia fi, quant més ne tenia més ne desitjava i més ne
quedava per assolir; i així, creixent i més creixent, espenjant-sel com la
farina flor a l'escalf de la fogaina, del desig passant al deliri, del deliri a
la borratxera i d'aquesta al deliri, rublert de goig, sadoll de vida,
desvanescut per la febre de l'intern plaer, esclatà amb un aliret salvatge,
com el del beduí del desert a l'obirar el primer raig del sol naixent, i,
clavant esperons al cavall, sortí escapat per la prada, saltant recs,
marges i bardisses, com un esperitat, semblant l'apoteosi de la joventut
humana cavalcant, frisosa de vida, sobre el llom de la llibertat.

IV
-Hores havia que l'esperava, missenyor!- exclamà en Pascal,
apressant-se a aguantar-li l'estrep perquè descavalqués. -Ja pensava que
s'havia passat francès, pudai!- afegia, tot recollint l'animal per a
entrar-lo a l'estable. -Com el seu senyor oncle l'esperava a dinar, m'ha
fet ésser aquí abans de les nou.
-És que he badoquejat molt pel camí- féu en Ramon. -Però, si és com
dieu, potser faig mal en parar-me. ¿No fóra millor que féssim la darrera
pitrada? Quant hi estarem, d'ací a la Rectoria? Una hora i mitja?
-Oh, pudai! No pas si jo l'haig de seguir. Tinc anomenada de caminador
i no hi vaig pas en menos de tres hores. Val més que dinem aquí, que
res hi perdrà amb el canvi. Faci's compte que el seu senyor oncle ja no
l'espera fins al vespre i que la Feliça tindrà un goig de poder-li servir a
sopar els rescalfolls del dinar, amb lo qual farà dues ganàncies: el dinar
que s'estalvia i lo que al vespre menjarà de menos.
En Ramon seguí el consell d'en Pascal: dinà amb gana d'estudiant, féu
la migdiada a tall de mestre i ja eren més a prop de les quatre que de les
tres quan caminaven de cara a la serra i d'esquena a l'hostal, al davant el
recader marcant el pas i cuidant que la conversa no decaigués un
moment.

Era una alhaja, el bon recader, i en Ramon se'n convencé aviat. Home
de mitja edat, magristó, més baix que alt, cara afaitada com a bon
muntanyenc, més per costum que per la nosa que podien fer-li quatre
pelots, escanyolits i mal nascuts, entremig de les arrugues del cuiro
ressec que li feia de cara. Son nas, ample i aplanat, acabava en punta
baixa, com un didal de segador, ombrejant una boca de llavis prims i
closos, menos quan parlava, que, en veritat, era més sovint que no plou.
Els ulls, petits i de gran vivesa, eren lo que donava més moviment a sa
fesomia, per demés insignificant, però no mancada d'un cert aire
d'intel·ligència i malicia bondadosa que predisposava en son favor.
Portava barretina musca, dejús de la qual treien el caparró uns rinxos de
cabell gris; vestia gec i calces de pana, i calçava sabates rosses i
ferrades. Garlaire de mena, parlava amb to de falset i a crits, com si
tractés amb sords, per lo que se'l sentia bé, més que fos cent passes
lluny.
En Ramon li anava donant corda, poguent apreciar en son interlocutor
una singular força íntuïtiva, amb bon cabal de sentit comú, que feien
escoltar-lo amb gust, majorment quan parlava de coses i persones de la
terra.
Vàries vegades fou retret el senyor Rector de Vall de Pedres, i una
d'elles, com manifestés el jove propòsits de passar els vuit dies a la
Rectoria, en Pascal digué de sobte:
-Vuit dies? No els hi estarà pas.
-Per què