Sang Nova | Page 4

de retirar-se a sa
pàtria, deixant-se d'aventures perilloses per causes agenes i complexes,
majorment concebint-ne de pròpies i ben definides: tant l'impressionà
la idea de perdre's miserablement entre gent desconeguda, i fins, per
molts conceptes, poc recomanable.
A Barcelona es relacionà amb aquells petits escamots d'artistes, de
músics, de poetes i d'antiquaris que representaven el deixondiment
intel·lectual de Catalunya i somniaven en braços dels Milà i Fontanals,
dels Aguiló, Rubió i altres. A la bona amistat d'aquests darrers, que el
prengueren de grat, degué la depuració i sanejament de moltes de ses
idees i l'orientació d'algunes altres que en duia d'indecises.
Mes son temperament inquiet i expansiu el portà aviat molt més lluny
que tots aquells revolucionaris incipients, precursors de la Catalunya
nova. Aquests somniaven amb la regeneració intel·lectual de Catalunya
i fou ell, en Ramon, qui inicià la idea d'una regeneració poltica,
donant-se el cas d'ésser tingut per boig per sos propis companys
d'entusiasmes, que a son torn eren qualificats de ximples i de
somniadors fins per molts dels que en aquell temps es titulaven homes
de ciències.
Un dia, després d'una discussió amb sos companys, resumí son criteri
dient-los:
-Vosaltres que doneu per morta la vella Catalunya, glorifiqueu-la amb
solemnes funerals i brillants necrologies, desenterrant i publicant a la

llum del sol les passades grandeses i les grans virtuts de la finada;
alceu-li monuments, que així honren els bons fills a llurs passats difunts.
Mes jo, que la tinc per viva encara, deixeu que li faci pítimes, tractant
de tornar-li la salut. Jo comparo Catalunya a una bellíssima tassa
d'argent enterrada en un femer. Està desconeguda per la negra ronya
que la cobreix; mes, a on se vulla que grateu, veureu alhora relluir el
brillant metall. ¿Per què no hem de tractar, doncs, de retornar-li sa
bellesa primitiva? Per això bastaria treure-la dels fems, i això és lo que
hem d'intentar. La feina, llarga i feixuga, no és pas obra d'una generació;
perquè és precís canviar la sang del poble; mes, si no es comença, no
s'acabarà pas. Per ma part vos dic que vaig a començar-la per casa
meva. Adéu-siau.
Així ho féu: mes aquesta resolució, filla d'una concentració d'idees
nobles i elevades, li posà seguidament al davant la figura de son oncle,
el vell rector de Vall de Pedres, renovant-se-li vivament els records de
sa infantesa, passada a son cuidado de pare amorós. S'avergonyí d'haver
viscut tan distanciat d'aquell home que representava l'únic escalf de
família que havia sentit en aquest món, i sentí ànsies de reconciliació.

III
De sobte, com si es deixondís, alçà el cap, plegà la carta, ficant-se-la al
sarró, recollí les regnes i a aquest sol impuls s'engallà el cavall, com un
cabo de gastadors, reprenent, de seguit, un trot elegant i picat, tan bon
punt son amo li hagué insinuat una lleugera esperonada, ensems que ell
murmurava somrient: -Pobre oncle! Per ell no hi ha més ciència que la
filosofia, ni altre mecanisme d'expressió que el llatí. Però és tot cor.
Sortit de la concentració de la lectura i entrat en possessió de si mateix,
començà seguidament a fruir de l'encís que per ell tenia sempre la
naturalesa, majorment si es presentava esplèndida i meravellosa com
sol ésser-ho en les conques dels Pirineus. Son esperit observador
començà a inventariar l'arc de cèrcol que abarcava sa mirada, a on
entraven tots els tons de la paleta en mil matisos i gradacions infinites:
vigorosos, purs i nets en els primers termes; diluïts, esfumats i

transparents en els llunys. L'històric Coll dels Morts formava una
massa fosca i carminosa, sobre la qual se destacaven, intensament
il·luminats pel sol, els roures i salzes del primer terme, i, per damunt de
sa silueta retallada en forma de resclosa, apareixia, com a punt de
vessar, tot un mar de verdor. Part d'allà, a dreta i esquerra, les serres
engegaven cap al pla ses carenes que, ferides pel sol, se veien
compenetrar-se, alternades com els dits de dues mans en creu, formant
com una graderia al poble de Ridells, les fumarel·les blanquinoses del
qual s'obiraven al lluny, mig confoses amb el blau gris transparent de
les muntanyes que li feien respatller. A l'esquerra les boscúries de la
Rauta, amb ses envellutades masses de verd, i els pics montserratins de
Puigsacalm, La Portella i Cap de l'Home presentaven tots els tons del
nacre i la mareperla, esvaïts a claps per tènues gropades de boirina
blavosa, gemat alè dels torrents i aiguamolls de La Pinya. I, per damunt
de tot, el cel, l'esplèndid cel de la muntanya, amb son blau indefinible,
d'una potència lluminosa que realçava alguna que altra filagarsa de
blanquíssim núvol, escapada del mantell que embolcallava la punta més
enlairada del Puigsacalm.
Més a prop i, per tant, amb més íntima connexió amb sa persona, en
Ramon, fins amb