Sang Nova | Page 6

no?- preguntà aquell, admirat de la seguretat amb que aquest
parlava.
-Perquè la fam l'en arrebassarà, pudai!
-La fam! I ara? Que esteu boig? Patir fam a casa del meu senyor oncle?
-A casa del seu senyor oncle ni vostè ni ningú n'hi patiria; mes a casa
de la seva majordona, sí.

I com veiés que en Ramon no es refeia de la seva sopresa, afegí:
-És un pudai de dona que sembla s'hagi feta paga de la bossa del senyor
Rector i no pot sofrir que gasti un xavo per ell ni per ningú. I ¿que es
pensa vostè que, a no ésser per la Feliça, no seria jo encara in totim a la
Rectoria? Ha de pensar i entendre, pudai!, que des de què mossèn Joan
va venir la primera vegada, era jo el campaner, l'escolà, el sagristà i
l'home de confiança de la casa, a on menjava i dormia. Mes tan bon
punt va entrar aqueixa dona, que no sé encara d'on rediantre és eixida, i
li va donar la fal·lera de l'estalvi, allò va ésser un infern. Semblava,
pudai!, que se m'havia de beure les sangs, tornant-se una espieta feta a
les orelles del senyor Rector: «Que ara s'ha esclafat una ceba abans de
l'hora de deu! ; que ahir, quan vostè se'n va anar al llit, va atiar les
estelles del foc, en lloc d'apagar-les a raig de canti; que avui ha fet una
tirada del porró, essent així que al poal hi havia aigua fresca»... No
vulga saber-ho: allò era un viure del pudai. I encara si la gasòfia hagués
anat rabenta rai! Mes és el, cas que amb el caldo de l'olla s'hi podia
batejar, i, si hagués gosat, per tot companatge ens hauria amorrat a
l'òbit dels porcs. Jo patia, encara més que per mi, per mossèn Joan, que
no sabia com apariar-s'ho, fins que un dia vaig dir-li: «Bah, bah, val
més que partim peres com a amics, perquè sinó encara seria pitjor.
Aquesta dona em crema les sangs i un dia jo faria un desfèssit. Pudai,
no! En ma vida m'he estalviat una hora de treball, tenint salut; mes
tampoc me vull estalviar una ceba ni un trago del verd, si això em plau.
Jo ja li faré la mateixa feina, si li està bé, però vull ésser amo de casa,
pudai!» I així ho vàrem fer. Vaig llogar una estada al costat, vaig fer
venir una germana vídua amb un noiet i allí estem com uns reis.
Mossèn Joan ne va passar molta pena, perquè m'estima; però com veia
que tenia raó i ell és molt enraonat, va compendre que així jo me la
passaria millor i ell s'estalviaria els sufocos que la mala bruixa li
donava per causa meva.
-Però això sembla impossible!- deia en Ramon. -Com pot, aquest home,
deixar-se dominar així?
-Ai Déu el faça bo! Si és com el pa blanc. Diu que tot s'ha de pendre tal
com Déu ho envia, i que a on aniria, la pobra dona, si ell la treia de casa?

Diu també que cadascú ha de portar sa creu; mes jo no hi estic pas
conforme amb això. Està bé que cadascú porti sa creu, mes jo carregar
amb la dels altres, repudai!...
-I el poble què hi diu, amb això?
-Si, què vol que hi digui? Que és un martri. No falta, per això, qui ho
troba un xic bé, que hi hagi qui el retingui, perquè, com és de tanta
bondat i s'escolta a tothom, si no fos així la major part de l'any aniria
sense camisa. Emprò em sembla que no és pas tot u ésser retingut o
anar escanyat. La Curesma no ha pas de durar tot l'any. A més de què
els orris qui els fa és ella, que ja li asseguro que fa bon bossot. El seu
rebost i el seu galliner són els mellors del poble, mes el pobre senyor
Rector, si no és alguna gallina, morta de mala mort o alguna culana
tarada, poc ne tasta res: tot va al mercat. És una dona que faria calés
dels claus de les baldufes. Per Sancujema va fer dos anys, varen passar
uns senyors que caçaven la perduda i els va vendre tota la parraqueria
de la caixa, que encara era del temps de quan Judas era fadrí. ¡Creuria
que en va treure mitja dobla de cotra, allà a on no valia tres pessetes!
En Ramon escoltava abstret les revelacions d'en Pascal, i encara que les
creia exagerades, de moment li feren formar el propòsit de no contraure
compromís respecte a la duració de sa estada a la Rectoria, per un si
acàs.
En Pascal continuà la xerrola:
-Tornant-hi amb el senyor Rector, és pecat qui li fa mal. I no es cregui,
que és