Llibre Dhistòries | Page 8

I ho trobaré malament, si el nu modelat no traspassa els límits del caràcter individual. El mal o el bé tot es farà segons l'Estil que vostè hi posi...
Davant d'aquell axioma un xic espès, el futur opositor va esdevenir pensatiu. Probablement no comprenia tota la profunditat del principi estètic que el porter havia deixat anar com la cosa més tènue d'aquest món. El què va entendre a la perfecció era que amb el seu projecte no anava desencaminat, sobretot si sabia treure'n el partit que calia.
* * *
I en aquestes i en les altres, varen venir els dies de les ansiades oposicions. Al arribar el moment dels exercicis pràctics, en Joan Despí es sentia extremadament encoratjat. ?I això que l'exercici oral no havia anat massa llatí, i més aviat hi havia hagut entrebancades que altra cosa! Perquè, tot el que el novell estatuaire era expedit en pràctiques d'ofici, resultava negat en disquisicions teòriques. ?Ah, si el porter hagués pogut respondre en el seu lloc, quan el tribunal va preguntar-li la diferència entre lo bell i lo sublim! ?I aquella definició dels límits de l'escultura? Una cosa tan senzilla! Ell, sí, que s'hi hauria lluit en les respostes, en lloc de patollejar mil incongruències, com havien desgraciadament fet, no sols el seu consultant, sinó els demés opositors del rengle.
Però amb tot i la mala lletra feta en les qüestions de teoria, en Joan Despí no s'acoquinava pas, perquè, tant en la còpia de l'antic com en el tema d'història bíblica, ja havia comen?at a donar proves de que en el rengló de plasticismes sabia tocar totes les tecles. I quan es va veure tancat, dins la saleta, sense altra companyia que el model i demés el bloc de fang que havia de transformar en figura d'Himeneus, va posar mans a l'obra amb un delit de que potser cap més altre s'hauria sentit capa?.
Primer, amb trossos de passamà de ferro i canó de plom va muntar l'armadura de l'estàtua aquí, les cames; damunt, el dors; a dalt, la testa; ara, el bra? esquerre, penjant amb actitud agraciada; ara, el dret com si enlairés la flamera del foc epitalàmic. Després va arribar l'hora de revestir la carcassa amb grapats de fang... i amb tanta de fuga es va empendre l'home aquelles primeres operacions, que, quan a l'hora de dinar va comparèixer el porter per a obrir i tancar la porta al concursant, ja quasi s'endevinava l'actitud de l'estàtua venidora.
-Sobretot- va dogmatitzar en Miquel, -que el gest sia estatuari, és a dir, permanent, eternal dins de lo immòbil... Tant s'ha de fugir de la manca d'expressió com de l'excés.
I sobre aquesta sentència la porta de la saleta es va tomar a tancar. Al segon dia la figura va anar prenent major plenitud de forma. Al tercer dia encara més. Quan, l'endemà al migdia, va entrar el dogmàtic porter, va dir-li el jove estatuaire :
-Quin efecte us fa, Miquel?
I en Miquel, en Miquel Mans, o Winckelmann per mal nom, es va treure les ulleres com en les hores de gran consulta, i, després d'una estona de contemplació, va fer així:
-Vida i expressió, ja en té; però encara sent el model... Idealitzi tant com pugui.
I el xicot s'hi va posar altra vegada amb redoblat ardiment. I al cap de tres hores de bregar-hi, li semblava tenir al davant l'aparició del propi somni. Era ben bé l'adolescència agraciada, de què parlava el porter; era ben bé l'incentiu d'amor jovenívol a punt d'encendre el foc en el pit dels amants esposos. Perquè, no solament resultava de significació l'efebe, sinó els atributs, l'acció, la manera de brandar la flama...
Però, veu's aquí que, amb tant pensar i tornar a pensar amb el foc que havia de coronar la boca de la flamera, a l'opositor se li va acudir una idea, que, si es descuida una mica ell mateix califica de genial. ?Per què modelar- va dir-se -amb fanc groller i miserable aquella flama subtil, etèria, que representa l'esperit vibràtil de l'amor? ?No seria mil cops més encertat encendre dalt del tió una flamarada autèntica, una flamarada natural? No hi havia pas cap dubte. I procurant convertir en realitat la pensada, immediatament va fer passar un tub de plom per tot el llarg de la flamera, per tot el llarg del bra? i el cos de l'Himeneus i, empalmant després aquell canó amb els que guarnien la saleta per a il·luminar-la artificialment, amb llum de gas, l'incipient estatuaire va exclamar: ?Ja ho tinc!- que és una manera ordinària de dir ?Eureka! Després, tan sols era menester calar foc a dalt de la flamera, per a que, com un ciri de canalobre, resplendís.
-?Quina sorpresa tindrà el porter quan ho vegi!- murmurava en Joan Despí, esperant amb impaciència que arribés l'hora d'ensenyar-li el seu enginy.
* * *
Al caure la primera batallada de migdia,