Llibre Dhistòries | Page 9

el porter-esteticista ja era allí.
-Mireu!- va fer lacònicament l'opositor, signant amb triomfal actitud l'estàtua encesa. -Mireu!
Però, infortuni d'infortunis! en Winckelmann, en comptes d'admirar-se, va donar mostra de la més extrema indignació.
-Però, què ha fet, desgraciat?- va prorrompre, posant-se la mà al rostre, com per a no veure el sacrilegi horrible que li venia a ferir els ulls.
-No sé pas de què se les haveu...- va respondre, mig torbat, en Joan Despí. -?Què us sembla que no he fet bé d'encendre dalt la flamera una flama de debò?
-Què ha d'haver fet bé, sant cristià! ?Què no ho veu que amb això ha desvirtuat tota l'obra de bellesa?
-No sé per que...?
-Perquè ha tret a l'estàtua la condició d'inutilitat... ?Vostè no sap que la bellesa és inútil?
-Em sembla haver-ho sentit a dir.
-Està clar! és un dels seus caràcters específics. I com amb aquest metxero lluminós que hi ha afegit, la figura pot fer servei, pot ésser útil, verbigràcia, per il·luminar una cambra o un vestíbul, veliaquí que vostè mateix rebaixa de categoria l'obra bella, fent-la descendir a obra d'art aplicat. Les oposicions d'ara, de què són? D'estatuària pura o d'estatuària aplicada?
-D'estatuària pura.
-Doncs, vostè, al posar a la imatge aquesta flama viva, autèntica, ha fet una estàtua d'art decoratiu, d'art industrial...
-Home... aquesta sí que és bona!
-No hi ha més. Tots els textes hi convenen...
-Sí, però semblants diferències solament les veieu vós i els catedràtics d'Estètica. Els demés mortals no es paren a distingir-ho.
-Què diu? No es coneix pas poc! Si l'obra d'art és de bellesa pura, el plaer que proporciona és un plaer desinteressat, i si l'obra és art d'aplicació, el plaer estètic que produeix sempre es barreja amb el goig d'inferiors interessos. I aquí, en l'estàtua de vostè, tal com ara l'ha deixada, aquest interès intrínsec, inferior, relatiu i secundari ve a ésser l'il·luminació...
-Sí que he fet un pa com unes hòsties! I no hi trobeu cap remei?
-Tot es podrà arranjar encara.
-Digueu el que tinc de fer.
-Miri... La primera cosa és obstruir el pas que condueix el fluid de la tuberia fins arribar a la flamera... La segona, modelar en fang una flama i posar-la en lloc de la de gas.
I mentre l'escultor obe?a els consells savis del porter, aquest exclamava amb joia:
-Això és això. Eliminant de l'estàtua tota possibilitat de baix servei, vostè li restitueix la seva única i essencial finalitat, que és la Bellesa.

HONRADESA LITERARIA O UNA VíCTIMA DEL NATURALISME MILITANT.
A molts dels assistents al sepeli del vigorós novel·lista, els havia omplert de curiositat i confusió la frase dita, al peu de la tomba, pel Secretari General de la Societat d'Artistes i Escriptors... ?Què volia significar el panegirista amb aquells mots laudatoris: ?En Pau Dordal ha mort al peu del canó, víctima del seu amor al verisme, víctima del document humà?? ?Què podien tancar de veritat biogràfica aquelles paraules del discurs?
Que el pobre literat, mort en plena joventut, havia estat un dels apòstols locals més eloqüents i fervorosos de la doctrina realista, no era un secret per ningú. Que, predicant amb l'exemple, havia escrit Els barris baixos, tros de vida social arrencat, sagnant encara, de la realitat mateixa, prou ho sabia tothom.
Però, d'això a assegurar, com ho havia fet el secretari, que en aquella obra de sinceritat artística, d'honradesa literària, hi havia en Dordal trobat la causa de la seva mort, hi anava qualque distància.
Res de dramàtic ni d'heroic s'havia revel·lat mai en l'existència, més aviat llisa que accidentada, de l'il·lustre literat. I pel que toca a la malaltia precursora del desastre, podia ésser per lo destructora i ràpida, tot l'espaventable que es volgués, tractant-se, sobretot, d'un xicot jove, vingut del camp, robust i àgil, però s'ha de convenir en què res tenia d'èpica. Una consumpció, un deca?ment, una fadiga, un panteig varen ésser els senyals de l'afecció que en pocs mesos el va dur a la sepultura.
El món literari es recordava prou de quan en Pau Dordal havia baixat de la seva terra, amb el volum de Les Xiroies sota el bra?. Un color sanitós, entre torrat i vermellenc li colrava la molsa de les galtes; una musculatura atapa?da i rabassuda li mantenia tivant el trajo de vellut que duia com a manifestació simbòlica de la seva poesia forestal. I una salut a prova de desditxes li rebotia per tot el cos. Ell mateix ho havia dit, amb certs gronxaments de ritme, en una de les seves frescals estrofes:
Jo só el poeta -de la muntanya, jo só el cantaire -de Les Xiroies... Brau com la terra -que m'ha vist néixer, fort com l'alzina, -dur com la roca.
?Què havia, doncs, sobrevingut de terrible en l'existència d'en Dordal, per deixar-lo abatut per terra, igual que deixa retuda el llamp a l'alzina centenària? ?Era l'enyoran?a del terrer nadiu? ?Era incompatibilitat del camperol amb l'atmosfera de la ciutat, com havia donat a entendre, en