Llibre Dhistòries | Page 7

tancar i obrir d'ulls, l'església silenciosa i negra esdevenia plena de cridòria i d'alegria... Però, al contemplar els altars amb els retaules coberts, sense llums i sense imatges, tornaven a venir a la memòria les tràgiques paraules: ?La festa dels Rams és diada d'alegria i vigília de dolor?.
Avui són les rialles i els crits de ?Juli! Demà seran les llàgrimes i, els crits de ?Mori! Després de les palmes vindran les espines; després de l'alaban?a, l'improperi; després de la victòria, el sacrifici. El Jesús aclamat serà el Jesús escarnit, el Jesús victoriós serà el Jesús a?otat, el Jesús triomfant serà el Jesús mort en la Creu. Aleshores tot es trasbal?arà i es farà trossos... i aquestes muntanyes coronades d'arbreda s'enfonsaran als abismes, i aquestes planúries encatifades de verd s'esberlaran amb terratrèmol, i aquest sol enlluernador que ubriaga el món d'alegria, s'apagarà plorant gotes de sang!
I davant de la tremenda profecia, fins semblava que, adavantant-se al dia del Gran Dolor, el bosc de rams ja comencés a assecar-se i que els llorers es marcissin en mans dels nins i que les palmes es vinclessin, com ferides per un suprem desmai...

PULCHRUM AUT APTUM
El dia que va decidir-se a pendre part en les oposicions que, per a la pensió de l'Escultura a Roma, anaven a celebrar-se, el deseixit alumne en Joan Despí ja tenia pensat el què faria quan li toqués el torn dels exercicis pràctics. Esbossaria una estatueta de xicot jove, d'adolescent o... d'efebe, com li semblava haver-ne sentit a dir, una ocasió, al vell catedràtic d'Història i Teoria de l'Art. Sí, això seria: un efebe. I per a donar a l'escultura ideada quelcom de significat i, al propi temps, el regust clàssic que demanava el programa, coronaria la imatge nua amb un cerclell de flors, i a la mà dreta, graciosament al?ada, li posaria un tió, flamera o diga-li atxa. Sí, sí. Estaria molt bé. El seu propòsit era que tot plegat, figura de efebe i atributs, vingués a representar una espècie d'Himeneus, per l'estil del que havia vist gravat en una làmina que va córrer, reprodu?da per les il·lustracions, quan el casori de l'ex-princesa d'Astúries.
Era una resolució presa, i no calia insistir-hi. Així ho havia pensat i així ho faria. Anem a dir que, abans de determinar-se, ja havia anat l'alumne a consultar el tema amb l'home acien?at, encara que humil, en el qual tenia dipositada la confian?a per a aquests negocis transcendentals. En casos com els presents, el seu conseller, o diguem-ne director de consciència artística, era el porter vell de l'Escola, el qual, amb tot i no posse?r el més mínim títol acadèmic, havia sempre demostrat molt seny a causa de la gran pràctica en altes qüestions estètiques. Sense voler mortificar a cap dels mestres envellits en el professorat de les Arts Belles, podia ben assegurar-se que ell, el porter, en aquell crític moment, era el qui sabia més Teoria dins l'Escola, encara que gran part de la ciència, o potser tota, li vingués del molt que havia vist o sentit a dir, feinejant per les dependències de la casa, durant una llarga vida consagrada al seu servei.
Sobretot les lli?ons orals, ?ah, les lli?ons orals!, constitu?en la seva gran preocupació. L'una darrera l'altra, passava les fredes vetlles d'hivern a l'aula de Teoria i Història, que era, per cert, un dels indrets més arrecerats i calentons de l'Escola. Mig adormint-se alguns cops o escoltant, generalment, els conceptes inspirats de tres generacions de mestres, allí, modestament ocult en un recó, darrera les cortines de la porta, havia sentit transcórrer les hores més dolces de la vida. I, naturalment, a còpia d'assistir a tals ensenyances, pel comú poc concurregudes, no té res d'estrany que s'hagués arribat a fer un cabdal de coneixements més que apreciable. D'això devia provenir el motiu que li varen posar els xicots. Ell es deia senzillament Miquel Mans, però els tarambanes dels alumnes, prescindint d'accents i de respectes, l'anomenaven en Winckelmann, com si volguessin còmicament ponderar la seva capacitat esteticista.
Així és que, una setmana abans de comen?ar els exercicis, en Joan Despí va fer un croquis de la ideada imatge en mig full de paper d'Ingres i la va anar a ensenyar al porter.
-?Què us en sembla, Miquel, d'aquest ninot per a les oposicions de Roma?
Després de cal?ar-se les ulleres, el porter va examinar el dibuix amb ulls de coneixedor i, al cap d'una bona estona, va respondre com aquell dilettante cèlebre a l'oir els primers acords de l'obertura...
-Em sembla que m'agradarà...
-Es a dir que ho trobeu bé?
-Distingo. Jo no he dit que ho trobés bé, sinó que probablement l'hi trobaria. I ho trobaré bé, si l'individualitat característica del model que vostè pensa copiar es transfigura fins a convertir l'imatge en bellesa típica, universal, que en el cas de què ara es tracta serà de graciosa adolescència...