Llibre Dhistòries | Page 6

d'aquella missió litúrgica. Per això, al sortir al carrer amb les palmes a la mà, anàvem enlairats, radiants, gloriosos, com si voléssim arran de terra, sense tocar les lloses amb els peus. Per això preníem impensadament belles actituds seràfiques, com les dels arcàngels que van i vénen pels retaules, incensant la glòria del Senyor o oferint a l'Altíssim atributs de son poder infinit.
Mes, aquells aires de beatitud duraven poc. Erem humils infants de la terra i al veure davant nostre la ruta, que duia al temple, tota enjoiada de poncelles i alegria per obra i gràcia del bon temps, perdiem, sense adonar-nos-en, la majestat de nins gloriosos. ?Quin és l'infant, que s'està de saltar i ajogassar-se, quan la naturalesa balla davant dels ulls, esplendorosament abillada per a una festa de bodes? Eren els primers dies d'abril... generosa pel món, convertida en clapes verdes per les prades, en cantúries d'ocells per les arbredes, en constel·lacions de flors enceses pels jardins, en flaires ubriagadors destriats pels aires, en esclats de llum llampegant arreu... La vida nova, la vida nova, tan esperada en les llargues nits d'hivern, havia compareguda i ens feia bategar el cor i ens feia somriure els llavis i ens enlluernava els ulls i ens deslligava la llengua. Així és que, mentre els nins, formant un chor, cantàvem acompassats: El ram, el ram, el ram de la Passió!, els altres aixecaven crits aixordadors de ??Juli!!
Avisades pels nostres cants, compareixien altres colles de nins, també prove?ts de llors i palmes, i aquella enramada, que de bon principi no era més que un verger petit, esdevenia de prompte gran floresta, i quan venien més infants amb més llorers i palmons, la floresta creixia, es multiplicava, fins a convertir-se en bosc immens. Un bosc immens, bellugadís i remorós, ple de xiscles i rialles, com assotat per tempestats d'alegria; un bosc immens que fremia amb extremituds de joia; un bosc immens que caminava tot sol cap a l'Església, cap a l'Església...
L'Església es veia de lluny, gaia, somrient, idíl·lica, il·luminada de ple a ple per la claror matinal de primavera. Aquells murs, que a l'hivern semblaven tristos, ara somreien, acariciats per la llum; aquell cloquer tan rònec, que s'al?ava negre com una amena?a, ara s'enlairava lluminós, escala per anar a la glòria; aquells carreus tan molsosos, ara llu?en daurats pel sol. Solament al mig del frontis es destacava la portalada del santuari, negra, insondable, fonda, com la boca del Misteri.
Mentrestant la munió de palmes i llorers, ara trontollant, ara gronxant-se, s'anava acostant cap a l'Església, cap a l'Església i, a l'arribar a les portes del creuer, el bosc s'aturava tot de sobte. Qui ha vist espectacle més meravellós? De l'una banda, la nau ombrívola, nua, gla?ada, trista, sense llum i sense imatges; de l'altra, la ufana primaveral dels rams plens de color i de rosada; allà els vells sacerdots, immòbils i impassibles, severament revestits de foscos ornaments; aquí, la fressa alegroia dels infants, coberts de virolades túniques; d'una part, la gravetat de l'antífona a cant pla; de l'altra, el rebombori baladrer als crits de ?Juli!
Però l'acte més solemne, més imposant, era quan venia el moment de la benedicció. Semblava que tota la selva bellugadissa sentís místiques esgarrifances, així que el sacerdot al?ava el bra?. Els rams de llorer acotaven les testes de fullaraca, les palmes vincladisses feien acataments i reverències... després, tot el bosc en pes, s'agenollava, postrat, en adoració.
Aleshores, per damunt de l'espès brancatge es veia surar la mà blanca del sacerdot fent aspergis tres vegades... Després, el bosc es tornava a aixecar en l'aire... i emprenia la marxa la professó.
Davant anava el turiferari amb els incensers, seguia el subdiaca amb la creu al coll, venien els acòlits amb els ciris, després els sacerdots i el celebrant. Darrera, tota la gentada dels fidels i la remor de rams i palmes. Tot dirigint-se a la porta major, ben tancada per dins i ben barrada, els clergues anaven cantant antífones amb to tan solemne, amb tanta majestat, que els infants semblaven despacientar-se, fins que, mesclant les veus tendres amb les sonores dels capellans, rompien en crits de ?Juli!. I així que el subdiaca trucava a la porta amb l'arbre de la creu, la multitud infantívola cridava altra volta a chor: ?Obriu obriu; obriu que volem entrar!. Oh! Sí! El bosc de llorers i palmes volia entrar a missa. Les generacions noves volien penetrar en la Casa pairal del Senyor. Els infants de la terra volien presenciar el Misteri de la Redempció Divina: ?Obriu que volem entrar!.
I les portes s'obrien de bat a bat, i la munió entrava a dins, i semblava que tot el temple, suara tan trist i fosc, s'animés i s'aclarís de sobte amb la presència de les palmes daurades i dels llorers florits, que encara venien amarats de llum de fora... En un