Llibre Dhistòries | Page 5

divertís amb els dolors de les víctimes. No és que aquells homes no fossin peguissers i àdhuc ferotges i desanimats, si convenia... però no tant, mal llamp! això no! com aquella fera sense entranyes.
Per un no res ja el teníau amb la vara enlaire, com si una vespa l'havés picat, renegant com un mal esperit. I ara agafava un cavall i li pegava als nassos, fins a fer-li rajar sang, i ara li garrotejava el genoll fins a trencar-lo de cames. Altres vegades els martiritzava tranquil·lament, a sangs fredes, amb una crueltat d'home pacient.
-Jo- va dir un del rotllo, un cop el vaig veure com a una euga li ficava una vara a les orelles, burxant-la i fent-la patir...
-Jo- va replicar un altre, -un dia el vaig atrapar quan a un cavall li omplia de sorra els ulls.
-Doncs, així... ben fort!
-Doncs, així... que es damni per mala ànima!
-No podia fer altra fi...
Però aleshores va sortir un vellet del rotllo i amb cara de pietat va dir:
-Minyons... potser no diríau el què dieu, si sabéssiu la història d'aquest home. Potser fins li tindríau compassió i tot, si coneguéssiu les desgràcies que li han passades. Jo l'he conegut de jove, de bordegàs gairebé... Tot just sortia de la Santa Casa... perquè el pobre era bord, era bordet... Pujava tot flac, tot malaltís... i com era tan dòcil, tan benigne, en el ve?nat del Poblet, feia llàstima a tothom... De tanta llàstima, li varen ensenyar de menar carro, a llavors de les obres del Bogatell. El xicot es va fer... es va reviscolar... es va fer home... Al cap d'anys, fins va enamorar-se d'una mossa del camp de l'Arpa i s'hi va casar. Aquell home ja no volia més ventura i es tenia per més ditxós que un rei... Quan va veure prenyada a la seva dona, no hi va cabre d'alegria. Jo me'n recordo com si fos ahir... Aleshores traballàvem a les muralles de Sant Pere, que les estaven enderrocant. Ella, prenyada fins a les dents, venia cada migdia a dur-li el dinar. Tots dos s'asseien a l'ombra d'un arbre, al peu del carro, i vinga mirar-se embadocats, com si mai s'haguessin vist. Però... veu's aquí que un migdia, quan més distrets estaven contemplant-se, el cavall que menava ell, picat per mosques o no sé per què, al?a de sobte les potes i venta cossa a la dona al mig del ventre... La dona cau estirada, sense donar senyals de vida... Hi correm tots, la posem sobre un baiard i la traginem corrents a casa seva...
-I va morir?- preguntaven els carreters.
-Va morir. Va morir ella... va morir la criatura que duia a les entranyes... i des d'aquell punt, el seu home va semblar que es tornava boig... i així que veia un cavall, com si vegés el mal esperit.
Tots els carreters varen restar pensatius contemplant el cadàver de l'establer.

FESTA DE RAMS O EL BOSC SE N'ENTRA A L'ESGLESIA
Era a vigílies de Setmana Santa. I fos que ja es sentís l'ambient místic que s'anava acostant amb lentitud adolorida o fos que demanés meditacions llunyanes l'ànima somniosa dels circumstants, el fet és que en aquell cenacle de poetes es commemoraven els infantívols records que un dia havia deixat incisos en l'esperit, la cerimònia de l'Església.
Un dels poetes va dir:
Abans que el dia parpellagés, ja ens havíem llevat frisosos, plens d'una ànsia viva que ens privava de dormir. Diumenge de Rams! Diumenge de Rams! Tota la nit havíem somniat amb aquelles branques de llorer florit que havíem vist tallar a l'hort, a la vigília; tota la nit ens havien passat davant dels ulls, fent reverències, les vincladisses palmes d'or que venien de tan lluny, emigrades dels pa?sos riolers on neix el sol.
El goig no ens cabia dintre l'ànima mentre ens abillaven per a la festa, la festa nostra! ?la festa dels infants! Xarrotejàvem com ocells a la verdissa, trescàvem ajogassats com cabridets a la prada... fins que una veu amiga, manyaga i severa alhora, venia a temperar nostra alegria.
L'àvia, la bona àvia, que tantes coses sabia de les cerimònies de l'Església i dels misteris de la Passió, ens deia aquests mots, que semblaven d'Evangeli:
-La festa dels Rams és diada d'alegria i és vigília de dolor. Per això els capellans porten avui capes morades: per a designar que el goig durarà poc i que prompte vindran les tribulacions i les tristeses. I la paraula santa apaivagava nostres brogits i cridòries. Esdeveníem seriosos i compungits, com transfigurats de sobte per la revelació de la divina tragèdia. Agafàvem rams i palmes amb recolliment i unció, com qui es disposa a exercir un ministeri sagrat, per damunt dels oficis de la terra. Erem portants dels llorers amb què per darrera vegada es devia glorificar el Crist, abans de morir per l'home... i sentíem sobre nosaltres tot el pes solemnial