Llibre Dhistòries | Page 4

la penya, desesperat.
-?No he dit que era la novel·la més famosa d'aquest món? Doncs si es tracta de la novel·la més famosa, ?quina altra ha d'ésser sinó el Quijote!
-El Quijote?- va exclamar tothom.
-Sí, Don Quijote de la Mancha. ?No teniu presents aquells capítols de la primera part, -jo els sé de cor, ratlla per ratlla- en què el cavaller de la trista figura, després de deslliurar als galeotes i de veure's maltractat, apedregat i robat per aquells lladregots i bandolers, se n'entra amb en Sanxo en les espessors de Sierra Morena? ?No vos recordeu de la descripció d'aquelles penyes, d'aquelles muntanyes, d'aquelles espesses soledats, d'aquell lloc ombrívol, pocas o ningunas veces pisado sino de pies de cabras o lobos, ni d'aquelles serres aspres i amagades, sin senda ni camino, donde si entráis media legua más adentro, quizá no acertaréis a salir? ?Haveu oblidat aquells alcornoques descomunals que poblen les muntanyes, entre els quals n'hi ha de tan gruesos y valientes que un home es pot amagar a la soca buida?... Doncs, aquell salvatge i alterós país és el que jo m'he fet meu... I creieu que la cosa m'ha costat un xic... Com que Espanya, des dels temps heroics de don Quixot, no s'ha innovat res enterament, ni en els homes, ni en les coses, ni en la naturalesa, ni en els habitants, jo vaig trobar aquella Sierra Morena tan famosa, tal com Cervantes la va pintar, no sols amb els seus boscatges verges i amb les seves suredes colossals, sinó amb tota la seva pintoresca comparseria de lladres i bandolers... Confesso que aquests senyors eren un perill no despreciable. El país ja els considerava com a tradicionals dominadors i s'ajupia a satisfer-los puntualment les contribucions que li imposaven. Jo no em vaig deixar acovardir, i al davant dels meus minyons empordanesos, vaig arribar a posar el terror als mateixos bandolers. Un dia, al principi de la nostra estada, varen venir a exigir-me el secular tribut... però els vàrem rebre amb les carabines encarades, i els vàrem dir que prou i massa ens recava pagar la contribució al Govern d'Espanya, per a pagar-ne un altra als lladregots. Des d'aquell punt tot va ésser una bassa d'oli. La tranquil·litat es va obrir pas, i fins varen tornar a habitar a les finques abandonades alguns propietaris allunyats per la por dels malfactors. Nosaltres vàrem ensenyar de treballar als fills del país... tot el que pot ensenyar-se a aquella gent, que és la més peresosa de la terra...I sí, per a acabar, haig de dir-vos la veritat, vos confiaré que he sentit de vegades cert orgull de que hagi estat un català el que, demés de fer-hi la seva fortuna i l'esdevenidor dels seus fills, ha dut a aquelles terres un xic de civilització i prosperitat. -Com català havia d'ésser- va recalcar l'historiaire -qui sabés treure, en els nostres dies de treball, profit positiu de l'obra literària més enlairada que ha produ?t l'enginy dels castellans.

EN MALSANGRO
Aquella matinada, ja havia tocat un quart de cinc, i l'establer no tenia obertes les portes de la quadra. Varen tocar dos quarts... tampoc.
-Potser s'ha adormit, el mala pècora...- botzinaven enfurismats els carreters.
-Vell del dimoni!- va fer un. -?No vols obrir, com cent banyetes?...
-Malsangro!- va cridar un altre, tot trucant a les portes amb un roc. -Obra, com un llamp de Déu!
Però en Malsangro no responia un mot ni dava senyals de vida.
Aleshores un dels mossos va enfilar-se per la finestra de la pallissa i d'un bot va ésser a dintre de la quadra. Al cap d'un moment s'obrien de bat a bat les portes de l'estable i el mosso sortia, exclamant esparverat:
-En Malsangro és mort!
-Mort?
-Sí, mort... Un cavall l'ha potejat.
Tots els carreters varen entrar corrents a dins, i alli, en un recó, sota un rastell, varen veure a en Malsangro, estès pels fems, fred, gla?at, tot brut de boll i tacat de sanc glevada... Un xic més enllà, jeia un cavall, amb el ronsal arrossegant per terra...
Tothom va veure de seguida el què havia passat allí dins, aquella nit. Un cavall s'havia desfermat... l'establer l'havia volgut fermar altre cop... però l'animal se li havia girat a cosses... del primer cop l'havia estabornit, i després, com si no n'hagués tingut prou, l'havia potejat, fins a deixar-lo sense ànima.
Tots els carreters contemplaven el cadàver, entre rumiosos i horroritzats.
A l'últim, un va rompre el fúnebre silenci.
-No sabeu el què us dic jo? Que... no podia morir d'altra manera el gran Jan-Fume...
-En bona refè de Déus, que no!- va respondre un altre.
-Ell que matava les bèsties a torments, no és molt que hagi mort a les potes d'un cavall.
-és com una revenja...
-Una mala fi...
-Digueu-ne un càstic de l'infern...
I per la memòria d'aquells homes anava passant el record dels martiris horrorosos que l'establer feia passar als animals, com un botxí que es