Llibre Dhistòries | Page 3

són en la meva família una tradició quasi nobiliària, tramesa constantment de pare a fill. Mes, jo no era l'hereu; era el tercer dels germans, un fadrí extern... i, encara que a casa no m'haguera mancat res, i en cas de morir el pare, m'hauria pogut associar amb el germà gran amb el que m'hagués tocat de legítima i millora, què us diré? Em sembla que no m'hauria sabut avenir a fer la viu-viu, eternament encofurnat a casa i supeditat sempre a l'hereu. Més m'estimava ésser independent i viure lliure dels meus actes. Tenia ambició i volia anar per a mi. ?Per quins cinc sous no podia emancipar-me, com s'havien emancipat tants altres fadrins externs de cases bones de per allí, dedicats tots als afers del suro? L'un havia aconseguit establir a Londres la representació d'algunes cases empordaneses; l'altre havia anat de comissionista de carrats a Fran?a; un íntim amic meu dirigia unes explotacions sureres a Portugal. ?Per què no havia jo de fer com ells, ja que em sentia amb esperit d'empresa i ganes de treballar? ?Però, què faria, quina tecla tocaria que, tot donant lliure expansió a les meves iniciatives, concordés amb els meus coneixements adquirits sobre la indústria de casa? En semblants cavil·lacions anava jo capficat, quan, un dia, estant-me a casa llegint, em varen fer fer un salt d'emoció uns certs capítols del llibre que tenia entre les mans. Eren els capítols que havien, amb el temps, de fer-me ric... Molts dels que m'escolten ja saben que jo he alternat sempre les tasques del negoci amb l'afició literària i que fins, Déu me perdó!, he fet les meves provatures en vers i en prosa. Mil cops havia, doncs, jo llegit aquell llibre que tanta impressió em causava com si fos sobtada revel·lació, però mai de la vida m'havia sotregat com en aquells instants. En el fort de l'emoció que em corprenia vaig arribar a exclamar: -Ja l'he trobada! ?Ja l'he trobada la pedra filosofal!- ?I no sabeu el què hi havia en aquells capítols que tant em trasbalsaven l'esperit? Hi havia la descripcció d'un terrer immens, trencat, espadat, abrupte, quasi inaccessible, ple de centenaris boscos de suredes verges que la mà de l'home no havia escorxat encara mai. Ja estava decidit. La meva sort ho volia. Hi havia un país inexplorat que m'oferia els seus tresors forestals... i jo havia d'ésser el Colom d'aquell món per descobrir. Vaig cridar al meu pare i, en poques paraules, el vaig posar al corrent de la meva troballa i dels meus plans. De primer moment va mirar-me amb desconfian?a, com si tingués por de què m'hagués tornat boig. Però jo li vaig ensenyar el llibre, li vaig exposar les meves raons, li vaig fer els meus arguments, i al capdavall aquell home, que tenia gran intu?ció de les coses i una fe cega en el meu esperit d'iniciativa, va acabar per interessar-se fortament en els meus projectes. Em va donar diners per a un viatge d'exploració... i vaig sortir de Catalunya cap al país salvatge i verge, tan ben descrit en el llibre.
-Però, bé... ?quin és aquest llibre misteriós que revel·la en nostres dies pa?sos ignorats, plens de tresor per a tothom desconeguts?- va interrompre un dels oients.
-Demano un compàs d'espera... Tot és sabrà...- va replicar serenament l'empordanès com si trobés íntima delectació en la curiositat excitada dels concurrents. -Al cap de tres mesos i mig o quatre, tornava a ésser a l'Empordà, i el pare em sortia a rebre. -Pare, lo del llibre és tot veritat. He vist aquell món feréstec ple d'alzines, retratat a la novel·la, i la pintura no pot ésser més exacta del comen?ament a la fi. Es impossible trobar enlloc unes muntanyes més riques ni una població més pobra. En mig d'aquella riquesa per explotar, hi viu la gent més miserable de la terra. Més s'estimen morir de fam que treure profit d'aquelles immenses suredes, espeses, impenetrables i embrollades, com si mai hi hagués posat els peus ningú. Els propietaris les tenen abandonades d'anys i panys, per natural deixadesa i per por als bandolers que infesten el país. Per un bossí de pa es poden adquirir extensions inacabables de terrer en aquell món desconegut, cobert de boscatge inextricable... Jo hi aniré, pare, jo hi aniré a fer-me'ls meus. Amb una dotzena de minyons resoluts que me'n duré d'aquí, imposaré respecte als bandolers, aclariré aquells boscos, i amb la primera pelada que es faci a les sureres, n'hi haurà prou per a pagar les terres que hagi comprat... I el programa es va acomplir al peu de la lletra, i des de fa vint-i-un any sóc mestre i senyor d'una gran part d'aquell immens territori que un llibre em va descobrir!
-?I encara no es pot saber de quin llibre es tracta?- va fer un de