Llibre Dhistòries | Page 2

a fer-se rics, neguitosos com estan contínuament per les lluites del negoci, miren, per lo general, amb certa rancúnia als contemplatius que malversen la vida entretinguts en somniar o esbrinar coses que no porten cap profit palpable, cap profit dels que se'n pot fer un assiento en els llibres de comptabilitat. El meu oncle sempre diu que, en sabent entendre les partides del Major, no calen pas més lli?ons de lectura, i que d'escriure ja n'hi ha prou quan se sap posar la firma d'un rebut. Sempre em recordaré de la graciosa escena que va passar a casa un dia que ell va venir, quan va casar-se ma germana. El varen fer entrar al meu estudi, no sé perquè, i, tan bon punt va veure la llibreria, va agafar un aire còmicament sever, un posat agre-dol? d'indignació, com si tot d'un cop s'imaginés els diners malaguanyats que representava la biblioteca i el temps perdut que suposava la lectura de tant paper. Després de recórrer amb la vista les parets cobertes de volums em va clavar la mirada amb la mateixa severitat que si m'hagués sorprès en una escena de disbauxa. -?I què en fas de tots aquests llibres?- em va preguntar, seriós i solemne com un jutge. ?Voleu creure que no vaig saber què dir? A un home com aquell, que ni temps havia tingut de noi per a passar les beceroles, no li havia pas d'anar a explicar que d'aquells llibres en treia, per exemple, l'Estudi social dels remenses a Catalunya, que era el que aleshores em tenia capficat. L'home no m'hauria entès i potser haguera cregut que me'n mofava. Així és que vaig respondre: -?Amb aquests llibres?... m'hi entretinc...- Aleshores l'oncle va restar llarga estona contemplant-me amb llàstima, amb fonda llàstima, amb una llàstima en què, més que pietat, hi entrava el menyspreu, potser fins l'odi, l'odi de l'home lluitador que, havent hagut de sirgar tota la vida per a assolir un triomf sempre discutit, sempre disputat, s'indignava contra el que ell creia gaudint tranquil·lament de l'existència, bre?at en la satisfacció que procuren els goigs egoistes i solitaris de l'intel·lectualitat. Però, al capdavall, va passar la indignació i va triomfar la ironia... perquè, tot fent la mitja rialleta, ?sabeu el què va acabar per dir-me? Doncs, va acabar per dir: -De segur que tots aquests llibres, no n'hi deu haver ni un que ensenyi com s'ha de fer per a guanyar una pesseta!
Al sentir aquell acudit utilitarista, tots els de la penya van esclafir una rialla.
-I tenia raó, l'home!- va fer un.
-és clar que sí!- van dir altres.
-Les lletres no són aliment per al cos...
-Les lletres són pa per a l'ànima!
I mentre tots convenien en que, mirat des del punt de vista utilitari en què s'ho mirava l'oncle Serra, era una veritat monumental que la literatura, sia d'història, sia d'imaginació, cap profit immediat i tangible podia arribar a produir, es va al?ar un senyor entre la concurrència, dient amb vivesa i aplom:
-Doncs, per a mi tot això es fals, i no hi ha concepte més equivocat que aquest que aquí es sosté... Per lo menys jo ho puc dir tot al revés, fundant-me en la meva història.
Tothom va restar un xic estranyat d'aquella interrupció fogosa. En Pau Torres, el qual amb tanta energia contradeia l'opinió general, era tingut per home ric, molt ric, si no milionari com l'oncle Serra, amo i senyor d'una fortuna molt respectable. Se li sabien possessions a Andalusia, finques a Barcelona i a l'Empordà i gran varietat d'especulacions de què ell era l'ànima i el bra?. Demés feia estrany que amb tal vivesa repliqués, un home que en general es mostrava fred i seriós, més amic de fets que de paraules. Es veia bé que aquell tema li havia tocat al viu. Per això totes les cares varen girar-se encuriosides cap a aquell subjecte sapat, desinvolt i enèrgic, com esperant una explicació.
Aleshores, en Pau Torres va prosseguir:
-Sí, la meva història és la més completa negació de que la literatura, fins la que en diem amena, no pugui ésser per als seus devots font de material riquesa. En demostració d'això, vaig a dir ara el què no he dit mai a ningú... i és que la meva fortuna, la meva posició, tota la dec a la lectura d'un llibre, i no us cregueu d'un llibre científic, que això ja no constituiria cap raresa, sinó d'imaginació, d'una novel·la famosa, coneguda a tot el món.
L'auditori estava suspens d'expectació.
-La cosa promet ésser interessant!- exclamaven uns.
-Que es revel·li aquest prodigi!- demanaven altres.
-Preguem que la història es conti!- recalcaven els demés.
-Ja ho contaré- va respondre l'interpel·lat. -La major part dels d'aquí saben bé prou que jo sóc de l'Empordà, fill d'una casa de Sant Feliu, dedicada al comer? de suros des d'un grapat de generacions. Els trefins i les pannes