Lamic Fritz | Page 8

al menjador ordinari, prengué el corredoret de mà dreta, i, davant una porta altívola, deixà el cove, posà la clau al pany i obrí. Era la cambra de gala dels Kobus: no s'hi dinava sinó en les grans avinenteses. Les persianes de les tres finestres altíssimes que hi havia al fons estaven closes: la llum cendrosa deixava veure, en l'ombra, mobles antics, grosses cadires de bra?os, una xemeneia de marbre blanc, i, al llarg de les parets, grans cuadres coberts de percala blanca.
Fritz comen?à a obrir unes finestres i empenyé les persianes, per airejar.
Aquella sala, enfustada de vella alzina, tenia, quelcom de solemnial i de digne: hom comprenia, al primer cop d'ull, que s'hi menjava bé, allí dins, de pares a fills.
Fritz retirà els vels que cobrien els retrats: hi havia el retrat de Nicolau Kobus, conseller a la Cort de l'elector Frederic-Guillem, en l'any de gràcia 1715. El senyor conseller portava la immensa perruca de Lluís XIV, el vestit de color de tabac, amb grans mànegues aixecades fins als colzes i la pitera de randes fines. Sa figura era vasta, quadrada i dignitosa. Un altre retrat representava Frantz-Sépel Kobus, banderer en el regiment de Dragons de Leiningen, d'uniforme blau cel amb galons d'argent, amb la banda blanca al bra? esquerre, els cabells empolvorats i el tricorni decantat damunt l'orella. Tenia aleshores, tot lo més, vint anys, i semblava fresc com, una poncella d'englantina. Un tercer retrat representava Zacaries Kobus el jutge de pau, amb negre vestit quadrat. Tenia la tabaquera a la mà, i duia perruca de cua de rata.
Aquests tres retrats, de la mateixa grandària, eren vastes i sòlides pintures. Hom veia que els Kobus havien tingut sempre manera de pagar abundosament els artistes encarregats de trametre llur efígie a la posteritat. Fritz tenia amb cada un d'ells una gran retirada, és a dir, els ulls blaus, el nas aixafat, el mentó arrodonit, on s'obria un clotet; la boca ben partida, i un posat de contentament de la vida.
Finalment, a mà dreta, contra la paret, a la banda de la xemeneia, hi havia el retrat d'una dona, l'àvia de Kobus, fresca, riolera, amb la boca entreoberta per a deixar veure les dents blanques més belles que sigui possible de figurarse, amb el cabell al?at en forma de navili, i el vestit de vellut blau cel, vorejat de rosa.
Segons aquesta pintura, l'avi Frantz-Sépel devia haver tingut for?a envejosos, i hom s'estranyava que son nét tingués tan poca afició al matrimoni.
Tots aquests retrats, voltats de marcs de grossa motllura daurada, feien un bell efecte sobre el fons tot bru de l'alta sala.
Damunt la porta hi havia una mena de motllura que representava l'Amor portat en son carro per tres coloms. En fi, tots els mobles, els alts armaris de paret, la vella taluleta de fusta rosa, el tinell de grans panys esculpits, la taula oval de peus retorts, i fins el paviment d'alzina palmejada, alternativament daurada i negra; tot anunciava la bella figura que els Kobus feien a Huneburg de cent cinquanta anys en?à.
Fritz, després d'haver obert les persianes, empenyé la taula corredora al mig de la sala. Després obrí dos armaris, d'aquells alts armaris de dos batents practicats en el fustatge i que anaven del sostre fins al paviment. Dins d'un hi havia el blancatge de parar la taula, tan bell com sigui possible de desitjar-lo, damunt una infinitat de prestatges; en l'altre la vaixella, d'aquella magnifica porcellana de vella saxònia guarnida de flors, emmotllada i daurada: els munts de tovallons a baix; els serveis de tota mena, les soperes boterudes, les tasses, i les sucreres al cim; i després els coberts usuals d'argent, dins una cistella.
Kobus escollí una bella estovalla adamascada, i l'estengué damunt la taula amb molt d'esment, passant-hi una mà al damunt per esborrar-ne els plecs, i fent nusos d'alló més grossos en els angles perquè no escombrés el paviment. Féu això a pleret, greument, amb amor. Després d'això prengué un munt de plats plans i va posar-lo damunt la xemeneia, i després un altre de plats sopers. Igual va fer amb una safata de vasos de cristall tallats en grossos diamants, d'aquells vasos feixucs on el vi roig té els reflexos ombrívols del robí, i el vi groc els del topazi.
Finalment, diposità els coberts damunt la taula, metòdicament, l'un davant l'altre; plegà els tovallons al damunt, amb cura, en forma de vaixell i de mitra, posant-se tan aviat a mà dreta com a mà esquerra per judicar-ne la simetria.
Lliurant-se a aquesta ocupació, sa cara grossa i benvolent tenia un posat recollit, inexpressable, i sos llavis es clo?en, ses celles s'arrufaven:
-Això és- es deia en veu baixa: -Frederic Schoultz al costat de les finestres, d'esquena a la llum; el recaptador Christian Haan al seu davant, Iòsef a aquest costat, i jo a aquest altre. Així va