Lamic Fritz | Page 7

l'enterní, i al cap d'un instant exclamà:
-Si els pobres vells que, de cinquanta anys en?à, amb tant de seny i de previsió, deixaren de banda aquests vins magnífics, tornessin ara, estic segur que els alegraria el cor de veure'm seguir llur exemple, i que em trobarien digne d'haver-los succe?t en aquest pobre món. Sí, tots estarien contents!, perquè, els tres prestatges, só jo qui els ha emplenat, i, goso dir-ho, sabent el que em feia: sempre he tingut cura d'anar-me'n jo mateix a la vinya i de tractar amb els vinyaters davant el cup. I, pel que fa als esments del celler, tampoc no me n'he estalviat cap. Així és que aquests vins, si són més joves que els altres, no són de qualitat inferior: envelliran i reempla?aran dignament els antics. Així és com es mantenen les bones tradicions, i hi ha sempre, no solament cosa bona, sinó cosa millor dins les mateixes families.
-Sí: el que és si el vell Nicolau Kobus, l'avi Frantz-Sépel, i mon propi pare Zacaries, poguessin tornar i tastar aquests vins, estarien satisfets de llur descendent: li reconeixerien el mateix seny i les mateixes virtuts que tingueren ells. Dissortadament no poden tornar: és cosa dada i bene?da! Cal que jo els reemplaci en tot i per tot. és, tanmateix, cosa trista! Gent tan assenyada, tan vividora, i pensar que ni tan sols poden tastar un vas de llur vi i alegrar-se tot lloant el Senyor per les seves gràcies! En fi, la vida s'ho porta; el mateix accident ens esdevindrà, tard o d'hora, i veu's aquí per què ens hem d'aprofitar de les coses bones, ara que hi som.
Després d'aquestes reflexions melangioses, Kobus trià els vins que volia veure aquell dia, i això tornà a dar-li bella humor.
-Comen?arem- digué -per vins de Fran?a que mon avi digníssim, Frantz-Sépel, estimava més que tots els altres. Potser no l'errava del tot, perquè aquest vell bordeus és, talment, la millor cosa que hi ha per a enrajolar-se bé el pa?dor. Sí, prenguem, ara com ara, aquestes sis botelles de bordeus: serà un gentil comen?ament. I, a més, tres botelles de rudesheim, que pla?a tant a mon pare!... Posem-ne quatre en recordan?a d'ell. Ja son deu. Però per a les altres dues, les de la fi, cal alguna cosa escollida, més antiga; alguna cosa que ens faci cantar... Espereu, espereu: deixeu-m'ho mirar de la vora.
Aleshores, Kobus, acotant-se, remogué dol?ament la palla del prestatge de baix, i damunt les velles etiquetes llegí: ?Markobrunner de 1780?. ?Affenthal de 1804?. ?Johannisberg dels Caputxins? (sense data).
-Ah, ah! Johannisberg dels Caputxins!- digué redre?ant-se i fent petar la llengua.
Al?à la botella coberta de pols, i la posà, amb recolliment, dins el cove.
-Sé de què va!- féu.
I, durant més d'un minut, es posà a pensar els Caputxins d'Huneburg, els quals, el 1793, a l'arribada dels francesos, havien abandonat llur celler. L'avi Frantz havia tingut la sort de salvar-ne, del saqueig, dues o tres centes botelles. Era un vi d'un groc daurat, de tanta delicadesa, que en beure'l us semblava de sentir una mena de perfum oriental que se us fonia a la boca.
Kobus, recordant-se'n, es sentí gaudiós. I, sense completar el cove, es digué:
-Ja n'hi ha ben bé prou: amb una altra botella de caputxí, rodolaríem sota la taula. Cal usar de les coses, com repetia sens treva mon virtuós pare; però mai abusar-ne.
Aleshores, posant amb precaució el cove fora de l'obra de llates, tornà a tancar, amb molt d'esment, la porta, posà altra vegada el cadenat, i emprengué de bell nou el camí del primer celler. Tot passant, contemplà la panera amb una botella de rom vell que es trobava de banda en una mena d'armari enfonsat entre dos pilans de la volta baixa; i, finalment, pujà, aturant-se cada vegada per posar el cadenat a les portes.
En arribar prop del vestíbul, sentí ja el remenament de les casseroles ,i l'espetegar del foc de la cuina. Katel havia tornat de la pla?a: tot estava en moviment. Això li féu plaer.
Pujà, doncs, i, aturant-se al corredor, al llindar de la cuina flamejant, exclamà:
-Veu's aquí les botelles! Avui, Katel, espero que faràs una cosa mai vista; que ens daràs un dinar, un senyor dinar...
-Estigueu tranquil, senyor- respongué la vella cuinera, a qui no pla?en les recomanacions. -Heu estat malcontent de mi cap vegada, de vint anys en?à?
-No, Katel, no: al contrari; però, saps?, les coses es poden fer ben fetes, molt ben fetes i d'allò més ben fetes.
-Faré el que podré- digué la vella: -no se'm pot demanar més.
Kobus, veient a1eshores damunt la taula dues ortegues, un llu? de riu superb, arrodonit dins el cubell, petites truites per a un freginat i un pastel magnífic de foie-gras, pensà que tot reeixiria.
-Està bé, està bé- digué tot anant-se'n -la cosa marxa. Ah, ah, ah! Hi riurem de grat.
En lloc d'entrar