Lamic Fritz | Page 9

bé. Això mateix: quan a porta s'obrirà, ho veure tot a l'avan?ada, sabré quina cosa hi ha a servir, podré fer un senyal a Katel perquè tiri endavant o s'esperi... Molt bé. Ara els vasos: a la dreta el de bordeus, per a comen?ar; al mig el del rudesheim, i tot seguit el del johannisberg dels Caputxins. Cada cosa ha de venir per son orde i a son temps: el setrill damunt la xemeneia; la sal i el pebre damunt la taula. Ja no manca res, i goso envanir-me de... ah! el vi! com que ja fa calor, el posarem a refrescar dins un cossi sota la bomba, llevat del bordeus, que ha de beure's tebi. Vaig a avisar a Katel. I ara, a mon torn, m'he de raure, m'he de mudar, m'he de posar la vella levita castanya. La cosa marxa, Kobus. Ah, ah, ah! Quina festa de primavera!... I a fora fa un sol esplèndid! Ah! Frederic ja es passeja a la pla?a. No hi ha un minut a perdre!
Fritz va sortir. En passar davant la cuina, advertí a Katel que fes escalfar el bordeus i refrescar els altres vins. Estava radiant, i entrà dins sa cambra tot cantant en veu baixa: -Tra, ri, ro! L'istiu ja ve altra vegada!... Tum! tum!
La bona flaire de la sopa de crancs omplia tota la casa; i la Frentzel, la cuinera del Bou Roig, avisada anticipadament, entrava aleshores per tenir compte del servei, perquè la vella Katel no podia ésser a la vegada a la cuina i al menjador.
Sonaven aleshores dos quarts a l'església de Sant Landorf, i els invitats no podien trigar a comparèixer.

IV.
Hi ha res més agradable, en aquest pobre món, que asseure's, amb tres o quatre vells companyons, davant una taula ben servida, dins l'antic menjador pairal; i allí encastar-se greument el tovalló sobre el coll, enfonsar la cullera dins una bona sopa de cues de cranc, embaumadora, i passar els plats tot dient: -Tasteu això! Ja me'n direu el què?
Quina felicitat, el comen?ar un semblant dinar amb les finestres obertes al cel blau de la primavera o de la tardor!
I quan preneu el gran coltell de mànec de banya per fer tallades d'un palpís de moltó que es fon a la boca, o bé el ganivet de peix, d'argent, per dividir de llarg a llarg, amb delicadesa, un magnífic llu? de riu gelatinat, amb la gola plena de julivert, amb quin aire de recolliment els altres us esguarden!
Després, quan agafeu darrera la vostra cadira, dins el cossi, una altra botella, i la poseu entre els vostres genolls per a llevar-ne el tap sense estrebada, ?com riuen pensant: -Què vindrà, ara?
Ah! Us ho prometo! és un gran plaer, el de tenir entaulats els vells companyons i pensar: -Això anirà repetint-se igualment, d'anyada en anyada, fins que Déu Nostre Senyor ens faci senyal de comparèixer, i ens adormim en pau en el si d'Abraham.
I quan, a la cinquena o sisena botella, les cares s'animen; quan els uns experimenten de cop i volta la necessitat de lloar el Senyor, que ens curulla de benediccions, i els altres de celebrar la glòria de la vella Alemanya, sos pastells, sos pernils i sos nobles vins; quan Kasper s'enterneix i demana perdó a Miquel d'haver-li servat rancúnia, sense que Miquel se n'hagi dubtat mai, i Christian, amb el cap decantat sobre l'espatlla, riu sense fressa, tot pensant en el pare Bischoff, mort fa deu anys, i a qui havia oblidat; quan d'altres parlen de caceres, d'altres de música, tots al plegat, aturant-se de tant en tant per esclatar en una riallada; és aleshores que la cosa esdevé totalment joiosa i que el Paradís, el veritable Paradís, és damunt la terra.
-Doncs bé! aquell era precisament l'estat de coses a casa de Fritz Kobus, cap a la una: el vi vell havia produ?t son efecte.
Frederic Schoultz (que havia estat secretari del pare de Kobus, i sergent de la landwehr el 1814), amb sa gran levita blava, sa perruca lligada fent cua de rata, sos bra?os llargs, ses cames llargues, sa esquena plana i son nas punxegut, es remenava d'una manera estranya per contar com havia pogut alliberar-se de perill, a la campanya de Fran?a, en cert poblet d'Alsàcia, on havia fet el mort mentre dos pagesos li treien les botes. Apretava els llavis, badava el ulls i cridava, com si encara es trobés en la mateixa posició crítica d'aleshores: -No es bellugava gens! Pensava: ?si et bellugues són capa?os de plantar-te la forca a l'esquena!?
Contava aquest esdeveniment al gros recaptador Haan, que semblava escoltar-lo, amb el ventre arrodonit com un estiverol, la cara empurpurada, la corbata afluixada, els ullassos velats per dolces llàgrimes, i que reia tot pensant en la próxima obertura de la ca?a. De tant en tant s'enravenava com per a dir alguna