Lamic Fritz | Page 6

els millors requisits.

III.
Després de la sortida de Katel, Fritz entrà a la cuina a encendre una candela, perquè volia passar revista a son celler i escollir algunes botelles de vi xaruc per celebrar la festa de la primavera.
Sa carassa expressava la interior gauban?a. Ja veia la desfilada dels bells dies fins a la tardor: la festa dels espàrrecs, les partides de bitlles a la Canastrella Florida, fora d'Huneberg; les partides de pesca amb Christel, son masover de Meisenthal; la davallada del Losser en vaixell, sota les ombres tremolenques dels oms ufanosos de la ribera, que formaven mitja volta; i després Christel, amb l'esparver a l'espatlla, que li deia: -Aquí!- vora de la deu de les truites, i de cop i volta desplegava la xarxa a la rodona, com una immensa teranyina, damunt l'aigua adormissada, retirant-la tota bellugadissa de peixos daurats. Això tornava a veure, a l'avan?ada, i moltes d'altres coses: l'eixida cap a la cacera, al bosc de faigs, vora de Katzenbach; el faeton tot ple d'alegres compares amb les altes polaines de cuiro ben collades a les cames, el sarró a l'esquena damunt la brusa cendrosa, el bot i el saquet de pólvora damunt l'anca, els fusells dobles entre els genolls, enfonsant-se dins la palla: tot ben resolt. Els cans, lligats al darrera, lladrant, udolant, remenant-se; i ell, vora del timó, conduint el carruatge fins a la casa del guàrdia Roedig, i deixant-los partir per vetllar la cuina, fer fregir les cebetes, fer refrescar el vi a les galledes... Després, el retorn dels ca?adors, de nit: els uns amb el sarró buit, i els altres bufant dins la trompa. Totes aquestes belles diades li passaven davant el ulls mentre encenia la candela: les messes, la collita del llúpol, les veremes; i feia petites riallades! -Ah, ah, ah!... Ara va bé!
Finalment davallà, amb la mà davant el llum, el manyoc de claus a la butxaca i una panera al bra?.
A baix, sota l'escala, obrí el celler, un vell celler ben eixut, amb les parets cobertes de salnitre que fulgurava com el cristall, celler dels Kobus de cent cinquanta anys en?à, on el besavi Nicolau havia fet portar per primera vegada Markobrunner el 1715, i que després, gràcies a Déu, s'havia enriquit d'any en any, mitjan?ant l'assenyada previsió dels altres Kobus.
L'obrí, amb els ulls esbadocats de plaer, i es veié en front de dues espitlleres blaves que donaven a la pla?a de les Acàcies. Passà lentament vora de les petites bótes, encerclades de ferro, afilerades damunt grosses bigues, al llarg de les parets; i, tot contemplant-les, deia:
-Aquest gleiszeller és de vuit anys: jo mateix l'he comprat al pendís. Ara deu ésser prou dipositat: ja és hora d'embotellar-lo. D'aquí a vuit dies avisaré el boter Schweyer, i comen?arem plegats. I aquell steinberg és d'onze anys. Va passar una malura, va fer-se filós, però ara ja deu estar com cal. Aviat ho veurem. Ah! veu's aquí mon forstheimer de l'any passat, que vaig colar amb clara d'ou. Caldrà, tanmateix, que l'examini. Avui, però, no em vull malmetre la boca: demà, passat demà, serà bona hora. I, tot pensant en aquestes coses, Kobus avan?ava, sempre somniós i greu.
Al primer tombant, quan anava a entrar al segon celler (son veritable celler, el celler de les botelles), s'aturà per mocar la candela, cosa que féu amb els dits, havent oblidat les esmocadores; i, després d'haver posat el peu sobre el llumenic, passà endavant, amb l'esquena encorbada, sota una petita volta oberta en la roca, i, a l'extrem de tot d'aquell budell, obrí una segona porta, tancada amb un enorme cadenat, i, havent-la empesa, es redre?à tot joiós, exclamant:
-Ah, ah! Ja hi som!
I sa veu ressonà sota l'enlairada volta grisa.
Al mateix temps un gat negre s'enfilava per la paret i es tombava dins l'espitllera, amb els ulls verds que li resplendien, abans de fugir cap al carrer del Recó Cremat.
Aquell celler, el més sa d'Huneburg, estava en part obert sota la roca, i, de més a més, bastit amb pedra picada. No era molt gran, perquè tenia, a tot tenir, vint peus de profunditat per quinze de llargària, però era alt, mig partit per sòlida obra de llates, i tancat amb una porta igualment de llates. En tot el llarg s'estenien prestatges, i sobre aquests prestatges hi havia botelles colgades, en un orde admirable. N'hi havia de tots els anys: de 1780 a 1840. La llum de les tres espitlleres, trencant-se a la llata, feia resplendir el fons de les botelles d'una manera agradívola i pintoresca.
Kobus entrà.
Havia portat un cove de vímets, de compartiments quadrats, que podia contenir una botella a cada espai. Deixà el cove a terra i, amb la candela enlairada, va anar passant al llarg dels prestatges. L'esguard de tots aquells vins excel·lents, els uns amb segell blau, els altres amb càpsula de plom,