Lamic Fritz | Page 8

plaer.
Pujà, doncs, i, aturant-se al corredor, al llindar de la cuina flamejant,

exclamà:
-Veu's aquí les botelles! Avui, Katel, espero que faràs una cosa mai
vista; que ens daràs un dinar, un senyor dinar...
-Estigueu tranquil, senyor- respongué la vella cuinera, a qui no plaïen
les recomanacions. -Heu estat malcontent de mi cap vegada, de vint
anys ençà?
-No, Katel, no: al contrari; però, saps?, les coses es poden fer ben fetes,
molt ben fetes i d'allò més ben fetes.
-Faré el que podré- digué la vella: -no se'm pot demanar més.
Kobus, veient a1eshores damunt la taula dues ortegues, un lluç de riu
superb, arrodonit dins el cubell, petites truites per a un freginat i un
pastel magnífic de foie-gras, pensà que tot reeixiria.
-Està bé, està bé- digué tot anant-se'n -la cosa marxa. Ah, ah, ah! Hi
riurem de grat.
En lloc d'entrar al menjador ordinari, prengué el corredoret de mà dreta,
i, davant una porta altívola, deixà el cove, posà la clau al pany i obrí.
Era la cambra de gala dels Kobus: no s'hi dinava sinó en les grans
avinenteses. Les persianes de les tres finestres altíssimes que hi havia al
fons estaven closes: la llum cendrosa deixava veure, en l'ombra, mobles
antics, grosses cadires de braços, una xemeneia de marbre blanc, i, al
llarg de les parets, grans cuadres coberts de percala blanca.
Fritz començà a obrir unes finestres i empenyé les persianes, per
airejar.
Aquella sala, enfustada de vella alzina, tenia, quelcom de solemnial i de
digne: hom comprenia, al primer cop d'ull, que s'hi menjava bé, allí
dins, de pares a fills.
Fritz retirà els vels que cobrien els retrats: hi havia el retrat de Nicolau
Kobus, conseller a la Cort de l'elector Frederic-Guillem, en l'any de

gràcia 1715. El senyor conseller portava la immensa perruca de Lluís
XIV, el vestit de color de tabac, amb grans mànegues aixecades fins als
colzes i la pitera de randes fines. Sa figura era vasta, quadrada i
dignitosa. Un altre retrat representava Frantz-Sépel Kobus, banderer en
el regiment de Dragons de Leiningen, d'uniforme blau cel amb galons
d'argent, amb la banda blanca al braç esquerre, els cabells empolvorats
i el tricorni decantat damunt l'orella. Tenia aleshores, tot lo més, vint
anys, i semblava fresc com, una poncella d'englantina. Un tercer retrat
representava Zacaries Kobus el jutge de pau, amb negre vestit quadrat.
Tenia la tabaquera a la mà, i duia perruca de cua de rata.
Aquests tres retrats, de la mateixa grandària, eren vastes i sòlides
pintures. Hom veia que els Kobus havien tingut sempre manera de
pagar abundosament els artistes encarregats de trametre llur efígie a la
posteritat. Fritz tenia amb cada un d'ells una gran retirada, és a dir, els
ulls blaus, el nas aixafat, el mentó arrodonit, on s'obria un clotet; la
boca ben partida, i un posat de contentament de la vida.
Finalment, a mà dreta, contra la paret, a la banda de la xemeneia, hi
havia el retrat d'una dona, l'àvia de Kobus, fresca, riolera, amb la boca
entreoberta per a deixar veure les dents blanques més belles que sigui
possible de figurarse, amb el cabell alçat en forma de navili, i el vestit
de vellut blau cel, vorejat de rosa.
Segons aquesta pintura, l'avi Frantz-Sépel devia haver tingut força
envejosos, i hom s'estranyava que son nét tingués tan poca afició al
matrimoni.
Tots aquests retrats, voltats de marcs de grossa motllura daurada, feien
un bell efecte sobre el fons tot bru de l'alta sala.
Damunt la porta hi havia una mena de motllura que representava
l'Amor portat en son carro per tres coloms. En fi, tots els mobles, els
alts armaris de paret, la vella taluleta de fusta rosa, el tinell de grans
panys esculpits, la taula oval de peus retorts, i fins el paviment d'alzina
palmejada, alternativament daurada i negra; tot anunciava la bella
figura que els Kobus feien a Huneburg de cent cinquanta anys ençà.

Fritz, després d'haver obert les persianes, empenyé la taula corredora al
mig de la sala. Després obrí dos armaris, d'aquells alts armaris de dos
batents practicats en el fustatge i que anaven del sostre fins al paviment.
Dins d'un hi havia el blancatge de parar la taula, tan bell com sigui
possible de desitjar-lo, damunt una infinitat de prestatges; en l'altre la
vaixella, d'aquella magnifica porcellana de vella saxònia guarnida de
flors, emmotllada i daurada: els munts de tovallons a baix; els serveis
de tota mena, les soperes boterudes, les tasses, i les sucreres al cim; i
després els coberts usuals d'argent, dins una cistella.
Kobus escollí una bella estovalla adamascada, i l'estengué damunt la
taula amb molt d'esment, passant-hi una mà al damunt per esborrar-ne
els plecs, i fent nusos d'alló més grossos en els angles perquè no
escombrés el paviment. Féu això a