Lamic Fritz | Page 7

de profunditat per quinze de llargària, però era alt,
mig partit per sòlida obra de llates, i tancat amb una porta igualment de
llates. En tot el llarg s'estenien prestatges, i sobre aquests prestatges hi
havia botelles colgades, en un orde admirable. N'hi havia de tots els
anys: de 1780 a 1840. La llum de les tres espitlleres, trencant-se a la
llata, feia resplendir el fons de les botelles d'una manera agradívola i
pintoresca.
Kobus entrà.
Havia portat un cove de vímets, de compartiments quadrats, que podia
contenir una botella a cada espai. Deixà el cove a terra i, amb la
candela enlairada, va anar passant al llarg dels prestatges. L'esguard de
tots aquells vins excel·lents, els uns amb segell blau, els altres amb

càpsula de plom, l'enterní, i al cap d'un instant exclamà:
-Si els pobres vells que, de cinquanta anys ençà, amb tant de seny i de
previsió, deixaren de banda aquests vins magnífics, tornessin ara, estic
segur que els alegraria el cor de veure'm seguir llur exemple, i que em
trobarien digne d'haver-los succeït en aquest pobre món. Sí, tots
estarien contents!, perquè, els tres prestatges, só jo qui els ha emplenat,
i, goso dir-ho, sabent el que em feia: sempre he tingut cura d'anar-me'n
jo mateix a la vinya i de tractar amb els vinyaters davant el cup. I, pel
que fa als esments del celler, tampoc no me n'he estalviat cap. Així és
que aquests vins, si són més joves que els altres, no són de qualitat
inferior: envelliran i reemplaçaran dignament els antics. Així és com es
mantenen les bones tradicions, i hi ha sempre, no solament cosa bona,
sinó cosa millor dins les mateixes families.
-Sí: el que és si el vell Nicolau Kobus, l'avi Frantz-Sépel, i mon propi
pare Zacaries, poguessin tornar i tastar aquests vins, estarien satisfets
de llur descendent: li reconeixerien el mateix seny i les mateixes virtuts
que tingueren ells. Dissortadament no poden tornar: és cosa dada i
beneïda! Cal que jo els reemplaci en tot i per tot. És, tanmateix, cosa
trista! Gent tan assenyada, tan vividora, i pensar que ni tan sols poden
tastar un vas de llur vi i alegrar-se tot lloant el Senyor per les seves
gràcies! En fi, la vida s'ho porta; el mateix accident ens esdevindrà, tard
o d'hora, i veu's aquí per què ens hem d'aprofitar de les coses bones, ara
que hi som.
Després d'aquestes reflexions melangioses, Kobus trià els vins que
volia veure aquell dia, i això tornà a dar-li bella humor.
-Començarem- digué -per vins de França que mon avi digníssim,
Frantz-Sépel, estimava més que tots els altres. Potser no l'errava del tot,
perquè aquest vell bordeus és, talment, la millor cosa que hi ha per a
enrajolar-se bé el païdor. Sí, prenguem, ara com ara, aquestes sis
botelles de bordeus: serà un gentil començament. I, a més, tres botelles
de rudesheim, que plaïa tant a mon pare!... Posem-ne quatre en
recordança d'ell. Ja son deu. Però per a les altres dues, les de la fi, cal
alguna cosa escollida, més antiga; alguna cosa que ens faci cantar...
Espereu, espereu: deixeu-m'ho mirar de la vora.

Aleshores, Kobus, acotant-se, remogué dolçament la palla del prestatge
de baix, i damunt les velles etiquetes llegí: «Markobrunner de 1780».
«Affenthâl de 1804». «Johannisberg dels Caputxins» (sense data).
-Ah, ah! Johannisberg dels Caputxins!- digué redreçant-se i fent petar
la llengua.
Alçà la botella coberta de pols, i la posà, amb recolliment, dins el cove.
-Sé de què va!- féu.
I, durant més d'un minut, es posà a pensar els Caputxins d'Huneburg,
els quals, el 1793, a l'arribada dels francesos, havien abandonat llur
celler. L'avi Frantz havia tingut la sort de salvar-ne, del saqueig, dues o
tres centes botelles. Era un vi d'un groc daurat, de tanta delicadesa, que
en beure'l us semblava de sentir una mena de perfum oriental que se us
fonia a la boca.
Kobus, recordant-se'n, es sentí gaudiós. I, sense completar el cove, es
digué:
-Ja n'hi ha ben bé prou: amb una altra botella de caputxí, rodolaríem
sota la taula. Cal usar de les coses, com repetia sens treva mon virtuós
pare; però mai abusar-ne.
Aleshores, posant amb precaució el cove fora de l'obra de llates, tornà a
tancar, amb molt d'esment, la porta, posà altra vegada el cadenat, i
emprengué de bell nou el camí del primer celler. Tot passant,
contemplà la panera amb una botella de rom vell que es trobava de
banda en una mena d'armari enfonsat entre dos pilans de la volta baixa;
i, finalment, pujà, aturant-se cada vegada per posar el cadenat a les
portes.
En arribar prop del vestíbul, sentí ja el remenament de les casseroles ,i
l'espetegar del foc de la cuina. Katel havia tornat de la plaça: tot estava
en moviment. Això li féu