Lamic Fritz | Page 9

pleret, greument, amb amor.
Després d'això prengué un munt de plats plans i va posar-lo damunt la
xemeneia, i després un altre de plats sopers. Igual va fer amb una safata
de vasos de cristall tallats en grossos diamants, d'aquells vasos feixucs
on el vi roig té els reflexos ombrívols del robí, i el vi groc els del
topazi.
Finalment, diposità els coberts damunt la taula, metòdicament, l'un
davant l'altre; plegà els tovallons al damunt, amb cura, en forma de
vaixell i de mitra, posant-se tan aviat a mà dreta com a mà esquerra per
judicar-ne la simetria.
Lliurant-se a aquesta ocupació, sa cara grossa i benvolent tenia un posat
recollit, inexpressable, i sos llavis es cloïen, ses celles s'arrufaven:
-Això és- es deia en veu baixa: -Frederic Schoultz al costat de les
finestres, d'esquena a la llum; el recaptador Christian Hâan al seu
davant, Iòsef a aquest costat, i jo a aquest altre. Així va bé. Això mateix:
quan a porta s'obrirà, ho veure tot a l'avançada, sabré quina cosa hi ha a
servir, podré fer un senyal a Katel perquè tiri endavant o s'esperi... Molt
bé. Ara els vasos: a la dreta el de bordeus, per a començar; al mig el del
rudesheim, i tot seguit el del johannisberg dels Caputxins. Cada cosa
ha de venir per son orde i a son temps: el setrill damunt la xemeneia; la
sal i el pebre damunt la taula. Ja no manca res, i goso envanir-me de...
ah! el vi! com que ja fa calor, el posarem a refrescar dins un cossi sota

la bomba, llevat del bordeus, que ha de beure's tebi. Vaig a avisar a
Katel. I ara, a mon torn, m'he de raure, m'he de mudar, m'he de posar la
vella levita castanya. La cosa marxa, Kobus. Ah, ah, ah! Quina festa de
primavera!... I a fora fa un sol esplèndid! Ah! Frederic ja es passeja a la
plaça. No hi ha un minut a perdre!
Fritz va sortir. En passar davant la cuina, advertí a Katel que fes
escalfar el bordeus i refrescar els altres vins. Estava radiant, i entrà dins
sa cambra tot cantant en veu baixa: -Tra, ri, ro! L'istiu ja ve altra
vegada!... Tum! tum!
La bona flaire de la sopa de crancs omplia tota la casa; i la Frentzel, la
cuinera del Bou Roig, avisada anticipadament, entrava aleshores per
tenir compte del servei, perquè la vella Katel no podia ésser a la vegada
a la cuina i al menjador.
Sonaven aleshores dos quarts a l'església de Sant Landorf, i els invitats
no podien trigar a comparèixer.

IV.
Hi ha res més agradable, en aquest pobre món, que asseure's, amb tres o
quatre vells companyons, davant una taula ben servida, dins l'antic
menjador pairal; i allí encastar-se greument el tovalló sobre el coll,
enfonsar la cullera dins una bona sopa de cues de cranc, embaumadora,
i passar els plats tot dient: -Tasteu això! Ja me'n direu el què?
Quina felicitat, el començar un semblant dinar amb les finestres obertes
al cel blau de la primavera o de la tardor!
I quan preneu el gran coltell de mànec de banya per fer tallades d'un
palpís de moltó que es fon a la boca, o bé el ganivet de peix, d'argent,
per dividir de llarg a llarg, amb delicadesa, un magnífic lluç de riu
gelatinat, amb la gola plena de julivert, amb quin aire de recolliment els
altres us esguarden!
Després, quan agafeu darrera la vostra cadira, dins el cossi, una altra

botella, i la poseu entre els vostres genolls per a llevar-ne el tap sense
estrebada, ¡com riuen pensant: -Què vindrà, ara?
Ah! Us ho prometo! és un gran plaer, el de tenir entaulats els vells
companyons i pensar: -Això anirà repetint-se igualment, d'anyada en
anyada, fins que Déu Nostre Senyor ens faci senyal de comparèixer, i
ens adormim en pau en el si d'Abraham.
I quan, a la cinquena o sisena botella, les cares s'animen; quan els uns
experimenten de cop i volta la necessitat de lloar el Senyor, que ens
curulla de benediccions, i els altres de celebrar la glòria de la vella
Alemanya, sos pastells, sos pernils i sos nobles vins; quan Kasper
s'enterneix i demana perdó a Miquel d'haver-li servat rancúnia, sense
que Miquel se n'hagi dubtat mai, i Christian, amb el cap decantat sobre
l'espatlla, riu sense fressa, tot pensant en el pare Bischoff, mort fa deu
anys, i a qui havia oblidat; quan d'altres parlen de caceres, d'altres de
música, tots al plegat, aturant-se de tant en tant per esclatar en una
riallada; és aleshores que la cosa esdevé totalment joiosa i que el
Paradís, el veritable Paradís, és damunt la terra.
-Doncs bé! aquell era precisament l'estat de coses a casa de Fritz Kobus,
cap a la una: el