Lamic Fritz | Page 6

l'escala de quatre en quatre esglaons. Kobus, de la
finestra estant, el mirà alguns moments com pujava pel carrer fangós,
saltant per damunt els rierols com un gat. La vella criada seguia
esperant.
-Escolta, Katel- li digué Fritz girant-se. -Vés tot seguit al mercat.
Triaràs el millor que trobis com a peix i caça. Si hi ha coses
primerenques, les compraràs, a qualsevol preu: l'essencial és que tot
sigui de primera! jo m'encarrego de parar la taula i de pujar les botelles:
així, doncs, no t'ocupis sinó de la teva cuina. Però espavila't, perquè
estic segur que el professor Speck i tots els altres gormands de la vila
són ja a plaça a regatejar els millors requisits.

III.
Després de la sortida de Katel, Fritz entrà a la cuina a encendre una
candela, perquè volia passar revista a son celler i escollir algunes
botelles de vi xaruc per celebrar la festa de la primavera.
Sa carassa expressava la interior gaubança. Ja veia la desfilada dels
bells dies fins a la tardor: la festa dels espàrrecs, les partides de bitlles a
la Canastrella Florida, fora d'Huneberg; les partides de pesca amb
Christel, son masover de Meisenthal; la davallada del Losser en vaixell,
sota les ombres tremolenques dels oms ufanosos de la ribera, que

formaven mitja volta; i després Christel, amb l'esparver a l'espatlla, que
li deia: -Aquí!- vora de la deu de les truites, i de cop i volta desplegava
la xarxa a la rodona, com una immensa teranyina, damunt l'aigua
adormissada, retirant-la tota bellugadissa de peixos daurats. Això
tornava a veure, a l'avançada, i moltes d'altres coses: l'eixida cap a la
cacera, al bosc de faigs, vora de Katzenbach; el faeton tot ple d'alegres
compares amb les altes polaines de cuiro ben collades a les cames, el
sarró a l'esquena damunt la brusa cendrosa, el bot i el saquet de pólvora
damunt l'anca, els fusells dobles entre els genolls, enfonsant-se dins la
palla: tot ben resolt. Els cans, lligats al darrera, lladrant, udolant,
remenant-se; i ell, vora del timó, conduint el carruatge fins a la casa del
guàrdia Roedig, i deixant-los partir per vetllar la cuina, fer fregir les
cebetes, fer refrescar el vi a les galledes... Després, el retorn dels
caçadors, de nit: els uns amb el sarró buit, i els altres bufant dins la
trompa. Totes aquestes belles diades li passaven davant el ulls mentre
encenia la candela: les messes, la collita del llúpol, les veremes; i feia
petites riallades! -Ah, ah, ah!... Ara va bé!
Finalment davallà, amb la mà davant el llum, el manyoc de claus a la
butxaca i una panera al braç.
A baix, sota l'escala, obrí el celler, un vell celler ben eixut, amb les
parets cobertes de salnitre que fulgurava com el cristall, celler dels
Kobus de cent cinquanta anys ençà, on el besavi Nicolau havia fet
portar per primera vegada Markobrunner el 1715, i que després, gràcies
a Déu, s'havia enriquit d'any en any, mitjançant l'assenyada previsió
dels altres Kobus.
L'obrí, amb els ulls esbadocats de plaer, i es veié en front de dues
espitlleres blaves que donaven a la plaça de les Acàcies. Passà
lentament vora de les petites bótes, encerclades de ferro, afilerades
damunt grosses bigues, al llarg de les parets; i, tot contemplant-les,
deia:
-Aquest gleiszeller és de vuit anys: jo mateix l'he comprat al pendís.
Ara deu ésser prou dipositat: ja és hora d'embotellar-lo. D'aquí a vuit
dies avisaré el boter Schweyer, i començarem plegats. I aquell
steinberg és d'onze anys. Va passar una malura, va fer-se filós, però ara

ja deu estar com cal. Aviat ho veurem. Ah! veu's aquí mon forstheimer
de l'any passat, que vaig colar amb clara d'ou. Caldrà, tanmateix, que
l'examini. Avui, però, no em vull malmetre la boca: demà, passat demà,
serà bona hora. I, tot pensant en aquestes coses, Kobus avançava,
sempre somniós i greu.
Al primer tombant, quan anava a entrar al segon celler (son veritable
celler, el celler de les botelles), s'aturà per mocar la candela, cosa que
féu amb els dits, havent oblidat les esmocadores; i, després d'haver
posat el peu sobre el llumenic, passà endavant, amb l'esquena
encorbada, sota una petita volta oberta en la roca, i, a l'extrem de tot
d'aquell budell, obrí una segona porta, tancada amb un enorme cadenat,
i, havent-la empesa, es redreçà tot joiós, exclamant:
-Ah, ah! Ja hi som!
I sa veu ressonà sota l'enlairada volta grisa.
Al mateix temps un gat negre s'enfilava per la paret i es tombava dins
l'espitllera, amb els ulls verds que li resplendien, abans de fugir cap al
carrer del Recó Cremat.
Aquell celler, el més sa d'Huneburg, estava en part obert sota la roca, i,
de més a més, bastit amb pedra picada. No era molt gran, perquè tenia,
a tot tenir, vint peus