Lamic Fritz | Page 4

vegada la cambra. Hom sentia al lluny, en el carrer, les comares rient
entre elles, percaçant a grans cops d'escombra la neu que es fonia al
llarg dels reguerons; els gossos, que abordaven amb veu més clara; i les
gallines, que escatainaven al corral.
En fi, era la primavera.
Kobus, a força de somniejar, havia acabat tornant a adormir-se, quan el
so d'un violí, penetrant i dolç com la veu d'un amic que us fa sentir,
després d'una llarga absència: -Vet-me aquí! só jo!,- va arrabassar-lo
del son i li va fer venir les llàgrimes als ulls. Amb prou feines respirava,
per a oir millor.
Era el violí de l'hongarès Iòsef, que cantava, acompanyat d'una altre
violí i un contrabaix; cantava dins la seva cambra, darrera els
cortinatges blaus, i deia:

-Sóc jo, Kobus, sóc jo, ton vell amic! Torno al teu devora amb la
primavera, amb el bell assolellament... Escolta, Kobus: les abelles fan
bonior al volt de les flors primeres, les primeres fulles zumzegen, la
primera alosa cantusseja en el cel blau, la primera guatlla tresca en
terra... I jo torno per abraçar-te! Ara, Kobus, les misèries de l'hivern
són oblidades. Ara, aniré corrent, de poblet en poblet, tot joiós, entre la
pols dels camins o sota la pluja calenta dels xàfecs. Però no he volgut
passar sense veure't, Kobus: vinc a cantar-te el meu cant d'amor, mon
primer salut a la primavera.
Tot això deia el violí de Iòsef, i encara moltes coses més, més pregones:
coses d'aquelles que us recorden les velles memòries de la jovenesa,
que són per a nosaltres... per a nosaltres sols. Així és que l'alegre Kobus
en plorava, enternit.
A la fi, ben dolçament, separà els cortinatges de son llit mentre la
música continuava, més greu i més conmovedora; i veié els tres
hongaresos al llindar de la cambra, i la vella Katel darrera, sota la porta.
Veié a Iòsef, gran, secardí, groguenc, esparracat com sempre, amb el
mentó estirat sobre el violí, ben tendrament, i l'arquet estremint-se
damunt les cordes, amb amor; acalades les parpelles, i caient-li sos
llargs cabells negres, llanosos i coberts per l'ample feltre atrotinat,
damunt ses espatlles, com si fossin el velló d'un merino; i amb el nas
aplanat damunt sos grossos llavis blaus arremangats.
Així el va veure, esmaperdut dins la seva música; i, vora d'ell, Koppel
el geperut, negre com el corb, amb els llargs dits ossosos, de color de
bronze, esbadocats, damunt les cordes del contrabaix, avançant el
genoll apedaçat i amb la sabata feta a miques sobre el paviment; i, més
lluny, el jove Andrés, amb sos ullassos negres, voltats de blanc, que
s'alçaven al sostre amb un aire extàtic.
Fritz veia aquestes coses amb una emoció impossible de dir.
I ara cal que us digui per què Iòsef venia a fer-li música en la primavera,
i per què això l'enternia.
Molt de temps abans, un vespre de Nadal, Kobus es trobava a la

cerveseria del Gran Cérvol. A fora hi havia tres pams de neu. Dins la
gran sala, plena de fumera grisa, al voltant del forn, els fumadors
estaven drets: ara l'un, ara l'altre, és retiraven envers la taula per buidar
el xop, i després tornaven per escalfar-se silenciosament.
Hom no pensava en res, quan un hongarès va entrar, nus els peus dins
les sabates foradades. Tremolava, i es posà a tocar amb un aire
melangiós. Fritz trobà la seva música molt bella: era com un raig de sol
a través dels núvols grisos de l'hivern.
Però darrera l'hongarès, vora la porta, estava a l'ombra l'agent Foux
amb sa testa de llop a l'aguait, dretes les orelles, el morret punxegut i
els ulls brillants. Kobus comprengué que els papers de l'hongarès no
estaven en regla, i que Foux l'esperava a la sortida per conduir-lo al
quarteret.
Fou per això que, sentint-se indignat, avançà envers l'hongarès, li posà
un thaler a la mà, i, fent-hi bracet, li digué:
-Et prenc per a aquesta nit de Nadal. Anem!
Eixiren, doncs, en mig de l'astorament universal, i més d'un va pensar:
-Aquest Kobus és foll! Anar-se'n de bracet amb un hongarès! Es un
gran original.
Foux els seguia a frec a frec de les parets. L'hongarès tenia por d'ésser
detingut; però Fritz li digué:
-No tinguis por de res: no gosarà agafar-te.
El conduí a sa pròpia casa, on la taula era parada per a la festa de Jesus
Infant, amb l'arbre de Nadal al mig, damunt l'estovalla blanca; i, a son
ròdol, el pastell, els küchlen empolsinats de sucre blanc, i el kougelhof
de panses, endegat segons l'orde convenient. Tres botelles d'un Bordeus
antic s'escalfaven, embolicades amb tovallons, sobre el fornell de
porcellana amb placa de marbre.
-Katel, vés a cercar un altre cobert- digué Kobus espolsant-se la neu

dels peus. -Aquest vespre celebro la naixença