Lamic Fritz | Page 3

després s'animava de sobte amb un estrany reflex, i ell
exclamava:
-Kobus: coneixes la vidueta del conseller Roemer? Saps que és una
dona bonica? Sí, una dona bonica! Té els ulls esplèndids, aquesta
vidueta. A més, és molt amable. Sàpigues que despús ahir, passant jo
davant casa seva, al carrer de l'Arsenal, ella que es decanta a la finestra
i em diu: «-Ei! el senyor rabí Sichel! Quina alegria tinc de veure-us,
senyor Sichel» Aleshores, Kobus, jo, tot sorprès, m'aturo, i li contesto
somrient: «-¿Com un pobrissó xaruc, un David Sichel, podria encisar

ulls tan esplèndids, senyora Roemer? No, no, això no és possible:
massa m'adono que és per bonesa de cor que dieu aquestes coses!» I,
verament, Kobus, és bona i graciosa, i, després, és ben llesta: és, segons
les paraules del Càntic dels Càntics, com la rosa de Saro i el lliri de les
valls- deia el vell rabí, animant-se cada vegada més.
Però, veient que Fritz somreia, s'interrompia, tot remenant el cap, i
cridava:
-Ja rius!... sempre has d'estar rient! És manera de conversar, això?
Vejam, no és com dic, ella?... no tinc raó?
-És mil vegades més bella, encara- responia Kobus; -però conta'm la
resta: t'ha fet entrar a casa seva, veritat?... Vol tornar-se a casar?
-Si.
-Ah! bé, és la vint-i-tres...
-La vint-i-tres que refuses de la meva pròpia mà, Kobus?
-És veritat, David, i amb sentiment, amb gran sentiment; voldria
casar-me per dar-te gust, però, saps...
Aleshores el vell rabí s'arborava.
-Sí- deia, -ja sé que ets un egoista groller, un home que no pensa sinó
en beure i en menjar, que s'ha ficat al cap idees extraordinàries de la
seva grandesa. Doncs bé! t'equivoques, Fritz Kobus. Sí, t'equivoques
refusant persones com cal, els millors partits d'Huneberg; perquè vas
fent-te vell. Deixa passar tres o quatre anys, i et cendrejarà el cap.
Aleshores em cridaràs, i diràs: «-David, cerca'm una dona! corre! No en
veuries una que em convingués?» Però ja no serà hora, maleït calavera
que de tot fas rialles! Aquesta vídua, volent-te, és encara massa bona!
Com més s'arborava el vell rabí, més reia Fritz.
-Es aquesta manera de riure!...- cridava David, aixecant-se i
gronxant-se les mans vora les orelles; -és aquesta manera de riure, el

que no puc veure!... Això m'arbora! No cal ésser foll, per a riure
d'aquesta manera?
I, aturant-se:
-Kobus- deia, tot fent una ganyota de despit: -amb la teva manera de
riure em faràs fugir de casa teva. ¿No pots mantenir la gravetat una
vegada, una sola vegada en ta vida?
-Ala, vell jueu de mala mena!- deia Fritz, a son torn. -Seu, i buidem,
encara, un vaset d'aquest kirsch carregat d'anys.
-Que aquest kirschenwasser em sigui metzina- deia el vell rabí, molt
despitat -si torno cap vegada més a casa teva! La teva manera de riure
és tan bajana, tan bajana, que em fa fàstic, vòmit i pudor!
I, amb el cap estirat, baixava l'escala tot cridant:
-És la darrera vegada, Kobus! la darrera vegada!
-Uix!- deia Fritz, decantat sobre la barana i amb galtes dilatades de
plaer: -demà tornaràs.
-Mai més!
-Demà, David. Saps? la botella encara està mig plena.
El vell rabí pujava el carrer a grans passes, rondinant dins sa barba
grisa; i Fritz, feliç com un rei, tornava a tancar la botella a l'armari, i es
deia:
-És la vint-i-tres! Ah! vell jueu de mala mena! quin divertiment que
m'has dat!
L'endemà, o l'endemà passat, David tornava, demanat per Kobus;
tornaven a asseure's a la mateixa taula i del que havia passat la vetlla,
no se'n feia més cabal.

II.
Un dia, cap a la fi del mes d'abril, Fritz Kobus s'aixecà molt d'hora per
obrir ses finestres, que donaven a la plaça de les Acàcies, i després va
tornar a colgar-se en son llit ben calent, amb la flassada al volt de les
espatlles i l'edredón sobre les cames; i contemplava la llum vermella a
través de ses parpelles, tot badallant amb una veritable satisfacció.
Pensava en diferents coses, i, de tant en tant, mig obria els ulls per
veure si estava ben despert.
A fora feia una d'aquestes diades clares de la fosa de neus: els núvols
se'n van, el sostre del davant, i les finestretes mirallejants, i les puntes
dels arbres, tot us sembla brillador; us creieu tornar a ésser més jove
perquè una novel·la saba us corre pels membres, i torneu a veure coses
que fa cinc mesos eren amagades: el test de flors de la veïna, el gat que
torna a fer via per les barbacanes, els pardals avalotadors que tornen a
començar llurs batusses.
Rauxetes de vent tebi alçaven els cortinatges de Fritz, i els deixaven
caure de bell nou. Després, tot seguit, l'alè de la muntanya, refredat pels
glaços que s'escolen lentament a l'ombra dels torrentars, omplia altra