Lamic Fritz | Page 2

no volia enriquir-se de cop i volta; estava franc
de tots els neguits de la família com a solter que havia restat; tot el
secundava, tot el satisfeia, tot l'alegrava; era un exemple vivent del bon
humor que us procuren el seny natural i la previsió humana, i,
naturalment, tenint escuts tenia amics.
Impossib1e d'estar més content que Fritz; però no era del tot sense
treball, perquè ja us podeu pensar les innombrab1es proposicions de
casament que havia hagut de refusar durant aquests quinze anys; ja us
podeu pensar la mala fi de vídues i de noies que havien volgut

consagrar-se a la seva felicitat, i totes les astúcies de les bones mares de
família que de mes en mes i d'any en any havien assajat d'atreure'l a llur
casa i fer-lo decidir a favor de Carlota o de Gretchen. No, no era sense
treball que Kobus salvà la seva llibertat d'aquesta universal conspiració.
Sobretot el vell rabí David Sichel -el més gran ajustador de matrimonis
que mai s'hagi vist en aquest pobre món,- el vell rabí s'acarnissava a
voler casar Fritz. Hom hauria dit que la seva honor estava compromesa
en l'èxit de l'afer. I el pitjor és que Kobus estimava molt el vell David:
l'estimava per haver-lo vist, d'ençà de la infantesa, assegut del mati al
vespre a casa del jutge de pau, son respectable pare; per haver-lo sentit
fer veu de nas, discutir i cridar al voltant de son bressol; per haver saltat
damunt ses velles cuixes magres, tot estirant-li la barbeta; per haver
après el parlar dels jueus alemanys de sa pròpia boca; per haver jugat
en el pati de la vella sinagoga; i, finalment per haver dinat, d'allò més
petit, a la tenda de fullam que David Sichel parava a casa seva, com
tots els fills d'Israel, el dia de la festa dels Tabernacles.
Tots aquests records es mesclaven i es confonien dins l'ànima de Fritz
amb els dies vells de la seva infantesa: així, doncs, no tenia plaer més
gran que el de veure, de prop o de lluny, el perfil del vell rabí, amb el
capell gastat decantant-se per avall de la testa, el pobre mocador de cap,
de cotó negre, tirat sobre el bescoll, son vell capot verdosenc, d'ample
coll greixós que li pujava fins a cobrir-li les orelles, el nas corbat que el
tabac empastifava, la samarreta grisa, les cames llargues i magres,
revestides de mitges negres que formaven sacsonassos, com posades al
volt d'un mànec d'escombra, i ses sabates rodones de fermalls de coure.
Sí: aquesta figura groguenca, plena de vigor i de bonhomia, tenia el
privilegi d'alegrar Kobus més que cap altra d'Huneburg, i, tot seguit que
el veia de lluny en el carrer, el cridava amb veu de nas, imitant el gest i
la veu del vell rabí:
-Ei! ei! vell jueu de mala mena! Com anem? Vina, que et faré tastar el
meu kirschenwasser.
Encara que David Sichel tingués més de setanta anys i Fritz no passés
gaire dels trenta sis, es tutejaven, i no sabien estar-se l'un sense l'altre.

El vell rabí s'acostava, doncs, tot agitant el cap amb un aire grotesc i
salmejant:
-Calavera... calavera!... No canviaràs mai, doncs? ¿Seràs sempre el
mateix foll que jo havia conegut, que jo havia fet saltar damunt els
genolls i que volia arrencar-me la barba? Kobus, has heretat l'esperit
del teu pare: era un vell atarantat, que es pensava conèixer el Talmud i
els Profetes millor que jo, i que es burlava de les coses santes com un
veritable pagà! Si no hagués estat l'home millor del món, i no hagués
dat, del tribunal estant, sentències tan belles com les de Salomó, hauria
merescut la forca! Tu te li assembles: ets un epicuri. Per això et
perdono: cal que et perdoni.
Aleshores Fritz reia fins a saltar-li les llàgrimes, i pujaven plegats a
pendre un vas de kirschenwasser, que el vell rabí no menyspreava pas.
Parlaven, en la llengua dels jueus alemanys, dels afers de la vila, del
preu dels blats, del bestiar i de tot. De vegades David necessitava diners,
i Kobus li avançava quantitats bastant fortes sense interès. En una
paraula, estimava el vell rabí, l'estimava molt, i David Sichel, després
de sa muller Sourlé i sos dos fills Isidor i Natan, no tenia millor amic
que Fritz; però abusava de la seva amistat volent casar-lo.
Tot just feia vint minuts que seien l'un davant l'altre (conversant d'afers
i esguardant-se amb aquell plaer que dos amics gaudeixen sempre en
veure's i oir-se i expressar-se a cor obert, sense segona intenció, cosa
que mai vaga de fer amb els estranys), tot just estaven en aquella
avinentesa, en un d'aquells moments que la conversa sobre els afers del
dia s'acaba d'escolar, la fesomia del vell rabí agafava un tarannà
somniós,