La creació dEva i altres contes | Page 8

de
bàndol:
-_Buenas noches, señores_. -
El francès no contesta.
El català que vol dormir, arrufa les celles i emet un so indecís, amb una
vaga inflexió de ressentiment:
-Mmm. -
El barceloní que fa cara de viure al carrer del Bruch, se sent una mica
cohibit. Admira, en certa manera, la magnificència del castellà, i, en
certa manera, se n'espaordeix. Retorna la bona nit, en un castellà opac.
El castellà ja sap, doncs, quina ha d'ésser la seva presa. S'asseu al costat
del barceloní hospitalari, i amb un aplom de _Jefe Superior de
Administración_, que és cosa de la raça, pregunta:
-_Va usted a París?_ -
El barceloní és un home púdic. No defuig pas l'intercanvi social, però
no està gens avesat a escampar tresors de confidències amb el primer
vingut, a la barberia, o al tren, com fa la raça privilegiada i
abassegadora. I és que el barceloní és home d'intimitat, i en canvi el
castellà és home de patxoca, per al qual les paraules de qualsevol tema
són, com la polseguera daurada per a l'antic atleta, aurèola de glòria.
Tanmateix el barceloní ha de respondre, i diu, amb un aire mig dòcil,
mig evasiu, que va a Londres.
El castellà té un moment de dubte, i el resol tot seguit a la seva
satisfacció. Dóna un tustet insinuant a l'espatlla del barceloní, i li diu
que ell es proposava d'aturar-se a París i després a Anglaterra, però que
no té cap inconvenient en fer passar al davant la seva estada a Londres.

-_Porque_- diu, enterament feliç i confortable, -_yendo con un
amigo..._

LA VELLA POLIDA.
Quan el senyor Ginjoan, en el tomb que cada any donava per les seves
possessions de muntanya, eixint de la vila de marina on vivia, va trobar,
en un mas, la Quitèria, bordeta que hi servia de criada, tot seguit va
sentir-se'n agradat. El senyor Ginjoan, conco aferrissat, gran golafre,
gran caçador, home irat, tacany, i panxacontenta, va proposar a la
desnarida Quitèria d'entrar al seu servei. La Quitèria era una d'aquestes
dones que semblen fetes amb les miques que van sobrar quan ja eren
pastades totes les altres dones del món: tenia una mica de cabell, una
mica de cos, una mica de llavis, una mica mica d'ulls. Aquesta exigüitat
i mesquinesa plaïen al senyor Ginjoan, com si aquell gairebé
anorreament fos obra seva personal, resultat del seu misoginisme i de la
seva absorció egoista. Però el que sobretot plaia al senyor Ginjoan en la
Quitèria era la seva polidesa, la seva humilitat, la seva docilitat, sos
mots plens d'una rústica i infatigable deferència, sos gestos
d'esborrament i d'immolació.
El senyor Ginjoan va anar fent-se vell, això és, va anar inflant- se i
bufant, i la Quitèria va anar fent-se vella, això és, va anar empedreint-se.
El senyor Ginjoan ja no podia caçar, ni debatre violentament en el
Círcol Agrícola, ni regalar-se amb els grans àpats i el begoteig. La seva
passió es concentrà en la tacanyeria, en la roïnesa. Hom hauria dit que
igual li passava a la Quitèria; ella mateixa suggeria estalvis que no
s'havien acudit al senyor Ginjoan. S'imposava tasques que duraven de
les cinc de la matinada fins a ben endins de la nit, però que havien
permès donar comiat a una dona de feines i a un mosso. El senyor
Ginjoan va arribar a endarrerir-se en el pagament de les mesades de la
Quitèria i al capdavall deixà totalment de pagar-les. El zel de la
Quitèria, però, es redoblava: la seva cortesia s'havia fet maquinal, però
cada dia més abassegadora, com passa amb alguns tics; i quan la
Quitèria tornava alguns sous del magre pressupost de la plaça al senyor
Ginjoan, amb una gairebé genuflexió, els puntets dels seus ulls tenien,

per un moment, una lluentor de freda joia. Quan el senyor Ginjoan
estava malalt, ella el vetllava, i cada cop que li donava la medicina, li
feia una reverència, i amb una mescla de tractaments característica, li
deia:
-Si és servit, una culleradeta, si us plau, missenyor. -
No solament era polida la Quitèria amb el senyor Ginjoan. N'era amb el
rector, que la feia objecte de bromes gruixudes i benignes. N'era amb
les veïnes més humils. N'era amb els captaires: amb els que passen en
parelles, amb categoria de coneguts i de parroquians, i amb els
escadussers que fan pudor de vi i parlen llenguatges estranys. N'era
amb les coses: tenia una manera d'espolsar una cadira i de fregar els
llautons, que semblava demanar perdó de la gosadia. N'era fins i tot
amb la llum del dia quan obria les finestres, i amb l'ombra de la nit
quan les tancava, sempre llisquívola i amb la testa decantada.
Una vegada el senyor Ginjoan va voler comprar una gran hisenda, que
un hereu jugador es veia obligat