La creació dEva i altres contes | Page 7

la casa
s'airejava sorollosament: se sentia picar moltes coses. Un infant reia, un
altre plorava, i això s'unia a cridòries de venedors ambulants, sons
virolats d'una murga i modulacions de trompes d'automòbils que venien
del carrer.
Lola passà davant del seu marit que es pentinava el bigoti davant el
mirall del paraigüer, abans d'anar-se'n al treball.
-Saps que se m'acut?- li digué ella. -Que al retorn de fora haurem de
comprar un armari; la roba blanca vessa en els que tenim. És clar que
comprar-lo ara fóra una ximpleria, tampoc corre tanta de pressa; però a
la tardor sí que no hi haurà més remei.
-Un altre armari! Però si en tenim deu, deu armaris! I tres almenys
farcits de coses inútils. I després, amor meu. -aquí un petit esplai
conjugal ben sincer i de bon gust- on voldries que el poséssim? La casa
és un cop de puny! És una casa de nuvis, que no més hi cabem ben
juntets.
-Sí, sí, tens raó. Haurem d'esperar a canviar de casa. Tens raó, que ara
ni sabríem on ficar-lo. No sé com t'ho fas que sempre tens raó, amor
meu!- i aquí li retornà la cortesia amorosa de fa un instant.
-Sortiràs aquest matí?
-No; tinc molta feina, i amb aquesta calor!
-Doncs adéu, i...

-Ui! sort que encara no estic pentinada. -
Patapam! un cop de porta, i Lola queda tota sola. Mira al balcó. -Quina
solellada i quina calor! Sortir! ni que m'arrosseguessin! Dolça caseta
meva!- Un sospir de felicitat.
* * *
A dos quarts de dues, el marit troba la muller traient-se el capell.
-Com! has sortit?
-Sí, una mica. Cap allà a les dotze. Mai diries què he fet?
El marit la observa. Està il·luminada, triomfant. Els seus ulls xisclen
d'intensitat. Un somriure contingut la transfigura.
El marit dóna un cop de puny sobre la taula:
-Has comprat un armari!
Ella, amb veu immaterial:
-Sí!
-Però, desgraciada, i a on l'entafurarem?
-És ben senzill: la calaixera de casa la teva tia la posarem a la
_nursery_; la tauleta groga pot anar a la galeria; l'armari blanc de la
galeria a la cambra de la dida; els prestatges de la cambra de la dida al
dormitori de les minyones; els prestatges del dormitori de les minyones
al recambró del dormitori dels nens; les maletes del recambró del
dormitori dels nens...
-Prou! m'hi perdo. Però, mira que és inaudit! Un armari més! I deies
que no t'apressava, i que et podies esperar. Quina criatura!
Lola no ha sentit cap més paraula.

-Vina,- diu amb veu estàtica. -Ja és aquí! Te l'ensenyaré!-
I gairebé defalleix, enternida: és el monument predilecte de la llar!
Digueu el que volgueu: una bona barcelonina, quan és molt barcelonina,
que vol dir molt enraonada, troba més voluptuós l'armari que no pas
l'alcova.

EL CASTELLÀ EN EL TREN O L'AMISTAT.
Escena: Un vagó francès, de segona, a la frontera. És de nit. La
claroreta del vagó es perd, temorenca, en una immensitat de la fosca.
El primer a pujar és un francès que fa cara, com tants de francesos, de
cambrer de cafè. Podria ésser un rendista provincià, un professor
d'arqueologia, o un germà bessó de M. Poincaré. Col·loca sos estres,
s'asseu i s'abstreu. El posat de la seva cara és de calcular alguna
operació fructífera.
Tot seguit puja un català de celles espesses, de mans sarmentoses, que
fa a penes una inclinació de cap. Però, com que immediatament es gira
a encabir dues maletes, ni sap si ha tingut resposta. S'asseu, amb franca
tendència a una forma travessera. És un català que no està per brocs, i
s'ha proposat dormir, i dormir tot seguit.
Ve un altre català. És un barceloní que fa cara de viure al carrer del
Bruch. És un home discret, suau. No ha donat mai cap empenta per a
pujar a una plataforma de tramvia; mai no ha fet el bót amb la seva
muller. S'asseu. Es treu les ulleres, i en frega el vidre. Es treu el rellotge,
mira l'hora i en frega el vidre. I resta galrebé embadalit, amb aquell
embadaliment de l'home ben afaitat, vestit amb una elegància seriosa
d'un excel·lent règim digestiu.
Finalment puja un castellà. El castellà és ben plantat, i, encara que no
passa de simple comissionista de vins, té un aire magnífic, imponent.
És un Greco tauròfil i que fa comentaris, a l'orella de les menestraletes
que passen, sobre les seves abundors. Naturalment, és francòfob, i, en
pujar al vagó francès, té un posat altívol, inconscientment imitat d'un

Daoiz que una vegada va veure en una apoteosi d'una sarsuela
pornogràfico- patriòtica a l'Apolo. Fins que el castellà ha arribat al vagó
el silenci hi ha estat absolut. Però, de cop i volta, la parla estirada,
quadrada, dogmàtica de Cervantes, sona, amb aquella forta injoncció