La creació dEva i altres contes | Page 9

a malvendre. Va fer-se venir qui sap
els diners d'un Banc de Barcelona, i la Quitèria veié com s'enduia el
plec de bitllets a l'alcova. Era una nit de tardor una mica freda: el dia
era ja ben curt, i el senyor Ginjoan, que sopava d'hora, a les nou ja era a
la seva cambra, on es tancà. Al cap de dues hores, demanà, sentint-se
un poc marejat, una tassa d'aigua de majoles. La Quitèria la hi portà.
Un veí pogué veure com la Quitèria travessava el menjador,
enduent-se'n la tassa, de la qual el senyor Ginjoan havia begut. Després,
en el pis de dalt, veié la flameta del llum d'oli de la Quitèria, i després
tot es va fer fosc.
A l'endemà, el senyor Ginjoan no es llevava. La Quitèria va trobar
oberta la porta de l'alcova; el senyor Ginjoan havia estat escanyat en
son llit. Tota erta i insignificant, va avisar els veïns, el jutge, el rector.
Els diners havien desaparegut. La Quitèria no havia vist res, no sabia
res, no sospitava res. Algú va dir, tot seguit, que era ella qui havia
comès el crim. El jutge va registrar el recambró de la Quitèria, i després
tot el casal, i la féu detenir sense gaire fonament precís. La Quitèria
repetia sempre, amb reverències, que no havia vist res, que no sabia res,
que no sospitava res. La Quitèria, tan polida amb tothom, no tenia

amistats, no havia intimat amb ningú, no hi hagué manera de trobar-li
connexions, de suposar-li còmplices. A més, una doneta desnarida com
ella escanyar un homenàs cepat! La cosa tenia un aire inversemblant. I
d'altra banda, mai no es va saber que hagués rondat pel carrer on visqué
el senyor Ginjoan cap inconegut, cap ombra furtiva, cap indefinible
sospitós; ni havia romàs senyal de fractura enlloc, ni cap botó delator, o
cerilla aixafada en el paviment.
A l'Audiència, el procés va ésser llarg i tediós. L'acusador privat, un
senyor obtús i interminable, va dir grans penjaments de la Quitèria. El
defensor, un jove advocat maurí, recomanat pel rector a la Quitèria, va
dir que havia estat _ángel de luz en un hogar sombrío_. El president va
recomanar molt de compte als jurats, etcètera.
La Quitèria va estar sempre reverent i esborradissa. Va mirar amb una
mena de gratitud els seus guàrdies, i els magistrats, i el defensor, i
l'acusador. Eutrava i sortia de la sala tot saludant.
La deliberació del jurat fou llargota. Un dels jurats tenia una mala
impressió de la Quitèria, perquè s'havia fixat en les seves mans, i les
havia reconegut, minses i tot com eren, estranyament nervioses, potser
d'una energia insospitada. Però no hi havia cap prova terminant de
culpabilitat, i el veredicte era de bon preveure.
Quan el document solemnial fou llegit, la Quitèria no mostrà en els
seus ulls ni aquell petit lluenteig de freda joia que els sobtava en
retornar els sous sobrers de la plaça. No va tenir cap commoció, no va
fer cap gran respir. Es va girar als jurats, i tota jupa, amb veu quieta i
abnegada, va fer:
-Sento haver-los molestat, total perquè se'n vagin de buit. -

ANTIGOR.
-Com hi riuràs, a casa de la tieta Engràcia,- féu ell, encesot, espandit.
La seva cara era espandida, n'era el solitari de la seva corbata, i n'era el
solitari del seu dit, n'era la flor del seu trau, n'era el mocador de la seva

butxaca, n'eren les seves mans inelegants de nét de camàlics que havien
fet fortuna. Ella, al contrari, es vinclava fina, gairebé precària; en el
darrer toc de la seva toilette li mostrava la rossa nuca escollada, els
bracets gràcils, el dors sempre ondulant, -sempre, en l'esgarrifança, en
la insolència, en les postureries, en la meravella o en el simple parloteig
enormement voluble. Ell pensava: -És una criatura deliciosa. M'he
casat amb una criatura deliciosa. Els Caçadors, l'Eqüestre m'envegen.-
I tot amarant-se de la seva felicitat, va recordar, altra vegada, aquell dia
que ell va declarar-se-li (ella havia suggerit de ballar tots dos, un
pericon en vestit de bany, i eixint de l'aigua, a Caldetes); i gairebé es va
enternir.
Va agafar-la per la-cintura, com si fos una ploma, i la va fer seure
damunt sos genolls; ella tirà el cap enrera en un simulat espaume de
petita _apache_; i després, reincorporant-se, fent veure que se sentia
tafanera (en realitat no necessitava altra cosa que tornar a admirar les
seves mitges perla), digué amb veu manyaga:
-I perquè hi riuré a casa la tia Engràcia?
-Ui! és una casa de l'antigor. La tia Engràcia fa olor de reumàtic, i la
seva tertúlia també. Encara prenen xocolata amb marcelines. Com la
faràs esgarrifar!
* * *
No tant, no tant de l'antigor, la casa de la tia Engràcia. Era, simplement,
una casa