La creació dEva i altres contes | Page 6

pobra, que fes
bisada, el baríton s'escurà una mica el coll, i vinclant-se cap a l'oïda de
la senyora Tereseta, va reparar:
-Vol dir, senyora, que fent-ho durar tant no molestarem els veïns?-
Els ulls de la senyora Tereseta guspirejaren. Era d'ira? Era d'una alegria
infernal? O potser de totes dues coses a l'ensems?
-Sàpiga que els canalles- murmurà, lliurant el seu secret, -ahir van
emmetzinar-me el gos.-

L'ARMARI.
Es diu Lola, un nóm ben espanyol, i és clar, té els ulls negres com el
pecat -Déu nos en guard!- i el cabell igual. Però és barcelonina, i això
vol dir que posseeix una naturalitat graciosa, per tant, sense l'aire tràgic
de la Dolorida de Vigny ni el contrast negre i rosa de la Lola de
Baudelaire.
Més aviat us confiaré que la Lola que dic té una certa cara d'ocell. A
Barcelona és indiscutible que hi ha una mena de dona bonica amb cara
d'ocell. Mil noms se m'acuden que és inútil estampar. Però no us
cregueu que la retirança a un ocell sigui penyora de versatilitat.
Precisament el menys observador repararà que les dames i donzelles
d'aquest aire es caracteritzen, no per deixar d'arribar a la fi, sinó, al
contrari, per arribar-hi tot d'una, per la supressió de l'obstacle.
El ver senyal de l'ocell no és pas saltar de branca en branca: és volar.
-Els homes per a suprimir l'obstacle han de fer-se aviadors... i encara!
Les dones en tenen prou amb fer cara d'ocell. I, com no tot ço que és
vivament actiu, les dames d'aquell aspecte gentil, fins endevinen de
vegades, assolit llur propòsit, un secret de metafísica original i elevat,
un cant d'ocell entre el brancatge, que ens lleva el dol d'haver estat
vençuts -perquè, generalment, l'obstacle suprimit... érem nosaltres, cal
confessar-ho.
* * *
Per exemple: una nit xafogosa (una nit d'aquestes que la gent va amb
aire de tant-se-me'n dóna pels carrers, i les porteres inauguren llur
tertúlia de l'estació roent, i adés i ara es veu en algun balcó de terç pis
un home en samarreta que surt un moment i enlaira un càntir), tornava
ella del braç de son marit, tan esmaperduda de la calor que no pensava
en res absolutament. Sos ulls eren com extenuats, la seva espatlla es
decantava harmoniosament en una protesta vana.
I s'esdevingué que una altra parella, venint en sentit contrari, passà ran

d'ells. Eren un home minso i menut i una dona que bufava. Impossible
donar-ne cap altre esclariment, car llurs siluetes es perderen tot seguit
darrera un massís de flors -això era a un dels poquíssims indrets de
Barcelona que tenen massissos de flors. Si aquest Ajuntament!...
Només, com a rastre de llur pas deixaren, suspesa en l'aire, una paraula
sense nex ni explicació.
-...l'armari.-
Lola repetí dintre seu, maquinalment:
-L'armari.-
Però aquesta paraula no li suggerí cap imatge. Com si hagués dit un
mot persà. Marit i muller seguiren avançant cap a llur casa, i els hauríeu
sentit que picaven, i com el vigilant responia amb un crit modulat, que
s'allargava en la nit.
* * *
Una paraula és llançada a l'esperit, i ell, sense altra intervenció de la
consciència, pot començar la seva tasca. El verb fa prodigis. -Lola
s'adormí pregonament i plaentment, i cap a la matinada, en aquells
somnis de ninfes delicades i optimistes que s'esvaeixen com les
boirines de l'alba, tingué una visió clara i amable de la seva alcova, la
mateixa alcova de cada dia, però feta opalescent, dolçament lluminosa,
com una cambra d'encís. D'on li venia aquell nou prestigi a l'alcova? En
resseguí les parets una per una i reconegué, encara que una mica
volatilitzat en claror, tot l'aparellament habitual: solament -i vet aquí la
clau del misteri- a la paret quarta hi havia, inconegut, un armari. Qui
havia portat allí aquell armari? Era caigut del Cel com la pedra de la
Kaaba, o creat allí mateix per les fades matineres? Lola no ho podia
endevinar, però un amor estrany i infinit es desvetllà en son cor per
aquell nou auxiliar de l'endreç domèstic. L'armari era el sol radiant de
la cambra, el carboncle lluminós que la feia excepcional i paradisíaca...
Quin desengany, quina angoixa en obrir els ulls! L'armari era
desaparegut. A desgrat de dues teles i una tauleta aquella paret
semblava gemegar de nuditat. També Lola exhalà en un sospir la seva

amargor infinita i girant-se de boca terrosa sobre el llit, caigueren sos
cabells aixoplugant-la com el fullam d'un salze plorador.
* * *
Ben tornada a la realitat, oblidada fins i tot d'aquell moment de feblesa
en desvetllar-se, Lola anava en un saut de lit ple de manyagueries,
donant ordres precises de bon govern casolà a la cambrera, a la cuinera
i a la mainadera. Potser ni es recordava del somni de la nit. Tota