La creació dEva i altres contes | Page 5

tanca de cop- del geni amatent de la senyora
Tereseta: en vint-i-quatre hores organitzà una vetllada artística a casa
seva. El motiu d'aquest esdeveniment insòlit, ningú no va tenir la
gosadia d'arrencar-l'hi. El fet és que manà traginar per dos camàlics, del
tercer pis al seu, que es un entresol, un piano davant del qual una noia
anèmica solia evaporar-se de dia en dia, com si volgués quedar reduïda
a uns dits de procedència insegura i que percudissin com a hipnotitzats.
La senyora Tereseta va comprar unes quantes flors amb molt de verd;
va comprar pastes i un xerès no pas anomenat així per antonomàsia: va
fregar poms i anelles; va posar a la sala una cadira de braços del seu
dormitori i dos balancins de la galeria tapada; va remetre's, amb
recomanacións especials, a la pentinadora. I, mentrestant, en tot aquell

temps de matí que s'escola des que les criades piquen les catifes als
balcons fins que una olor de sofregit puja de la porteria per l'ull de
l'escala, no cessava de rumiar:
-A quines persones ben avesades a perdre la nit convidaré?- Aquest era
el punt més difícil, perquè la senyora Tereseta no coneixia sinó gent
com cal, d'aquella que posa a taula _sota, cavall i rei_, i fan la bugada
amb cendra i llorer, i tenen com a entusiasta i alegroia divisa allò de a
la taula i al llit al primer crit. Tanmateix, però, quan la pentinadora li
va haver conjuminat les seves ondes -aplanades i encastades- la senyora
Tereseta aconseguí d'adreçar una dotzena de targetes a concos més o
menys coneguts com a calaveres i freqüentadors de cafès, unes noies
catalanistes que tot sovint anaven a veure projeccions al Centre
Excursionista, un senyor molt nerviós que només podia dormir en els
tramvies i de dia, i es passava les nits en blanc, i una parenta pobra, a
mans de la qual anaven a parar enagos sargits i estres de cuina
abonyegats, i que no tenia més remei que fer de persona manada.
I l'artista? Aquest rai. Va ésser un baríton carregat de criatures, que
vivia de «bolos» i de funerals d'upa; la senyora Tereseta el va
contractar, senzillament, per vint-i-cinc pessetes i els drets d'endur-se'n
les pastes sobreres per a la família; però amb la condició de cantar fins
que ella digués prou. Va encarregar-li a ell mateix que es portés
pianista, i que procurés, sobretot, que l'acompanyant no fos una ànima
freda, sinó que tustés enèrgicament les tecles, perquè algunes de les
persones de les que havien d'assistir a la vetllada -va dir la senyora
Tereseta- reunien les dues curioses peculiaritats d'ésser una mica sordes
i dalir-se pels acompanyaments. -I vostè, no les planyi, tampoc, les
seves facultats. Canti com en un teatre espaiós o com en un funeral dels
grassos.- El baríton, que era entusiasta de Puccini, pensà amb
amarguesa: -Influències del wagnerisme!- Però la senyora Tereseta era
més ignorant de Wagner que l'infant, innocent de tot, que duu els
primers bolquers.
* * *
Poques metzines no maten. Però aquella vetllada va arribar a ésser un
abús. Ja eren dos quarts de dues, i el salonet de la senyora Tereseta

presentava tots els aspectes de la desolació. El baríton cantava amb
posat i gestos de sonàmbul; havia interpretat Puccini, Meyerbeer,
l'havanera del _Pon-pon, El pobre Terrisser_ i un Dies irae, tot
rigorosament bisat, a instàncies de la senyora Tereseta, més
entusiasmada com més anava, a diferència dels seus invitats. Una de les
noies, en sentir el Dies irae havia tingut un atac d'histerisme i havia
calgut dipositar-la, a pes de braços, al llit de la senyora Tereseta; el
senyor nerviós havia agafat un tic; engegava violentment cap endavant
el dit índex de la mà dreta, i després, amb un moviment cap a la dreta
de tot el braç, feia com si volgués caçar amb la mà aquell índex que, no
cal dir-ho, havia desaparegut un segon abans. Els concos, palesament
cremats, s'havien arraïmat en un recó, fumant a la desesperada, contant
històries verdes.
La senyora Tereseta, amb els badius ben oberts, inhalava joia. Sembla
inversemblant, però el fet és que ella trobava que aquella vetllada era
un èxit. Cal reconèixer que mai s'havia trobat en cap festa d'aquella
mena i que, per tant, podia tenir una idea arbitrària de la veritable
essència d'un gaudi artístico-social.
El pianista, un home de cara congestionada, bovina, de tant en tant
girava els ulls, ja sense dissimulació, per a veure si els invitats
s'aclarien. El baríton va atacar les primeres notes d'una barcarola
napolitana, però la seva veu, a estones, gairebé es perdia entre el xivarri
de les històries verdes i els crits de la histèrica a la pròxima alcova.
Acabada la cançó, quan la senyora Tereseta, que l'havia escoltada amb
orgullós embadaliment, demanà, fent-li costat la parenta