La creació dEva i altres contes | Page 4

elles: és més vell que l'anar a peu. I això de la criatura també deu ésser
una bòfia. I, en tot cas, qui sap de qui és. Et volen enganyar, et volen
esprémer. Sobretot, no t'arrauleixis. I si convé, farem baixar el
masover...
-...?
-Si: perquè en Ramon és un home com un brau, i, ja veuràs, totes
aquestes mosses solen tenir el seu pinxo! -
* * *
La noieta -de quinze anys- havia hagut de fugir de la seva tia. Estava en
una dispesa immunda de la Riera Baixa. Tenia una cambreta que dava,
per una finestreta, a un celobert tot negre. Allí, a la sortida del treball,
se n'havia tornat, a esperar en Lluïset. Estava cansada, cansada, blanca
com el paper. Va tirarse al llit. A la cambra del costat, un home i una
dona, embriagats, renegaven sordament, amb infectes sons guturals.
Pujava pel celobert una olor obstinada de closca d'ou caiguda al foc.
Ella pensava en el seu astre. Comprenia que ara no tindria més remei
que anar rodolant. Comprenia que l'episodi del senyoret estava dat i
beneït. Però d'entremig del seu fatalisme estupefacte, n'eixí de mica en
mica, una mena de petit rondinament interior. S'avenia a tot abandó, a
tot deseiximent, però, tanmateix, ja que la inèrcia de les coses li feia
esperar una criatura, era just que ell se sacrifiqués una mica per ella.

Anar tota sola pel món, desemparada i sense cap bé ni conhort, només
amb una criatura al braç que l'escolaria i li faria passar les nits en blanc,
era massa agre. Ella no demanaria pas, com d'altres noies que sabia,
pisos bellament parats, abrics de pells, joies. Sabia que la seva
boniquesa era una floreta ventissa, sabia que ella era massa tímida per
agradar i tenia les mans fetes malbé pel seu ofici. Però tanmateix havia
sofert per ell: terrors misterioses de la consciència, insults i cops i
foragitament. Abans que ell se n'anés, doncs, -com ne tenia, és clar, el
dret i el deure,- havia de dar-n'hi una mica mica del luxe, de la brillant
sumptuositat de les amigues que poden anar al Liceu i passejar- se en
carruatge descobert pel Passeig de Gràcia. Ésser esplèndid una sola
vegada, a ell, que era senyoret, no li costaria gaire. I allò, per a ella,
seria una mica d'escalf cordial, un bell record que l'acompanyés en les
més sòrdides pelegrinacions, quelcom que encara la distrauria, amb un
poc d'enlluernament, en les nits de fam, de malaltia o d'insomni.
* * *
Quan en Lluïset, doncs, després de preliminars glacials i distanciadors,
seient al caire mateix de la cadira, i evitant tot contacte, amb el llit o
amb la mà abandonada d'ella, li féu saber, a la claror de l'espelma, que
ell, per pura generositat, ja que no n'hi havia obligació estricta, estava
decidit a segellar l'adéu etern amb algun petit present, que fes veure que
àdhuc, ben mirat, la planyia, ella es va sentir el cor oprès, gairebé no
gosava parlar. I no l'oprimia la injusticia ni el rebuig, no, sinó l'orba,
atribulada temença d'haver de renunciar a la fantàstica compensació
somiada.
-Havia pensat...
-Digues, digues sense por.
-Si no fos massa demanar,- barbotejà ella -m'hauria fet tanta il·lusió
que... És clar que deu ésser una cosa molt cara. Però tot ho hauria dat
per ben pagat si haguessís pogut oferir-me... -
Aqui baixà la veu, i amb un somriure insignificant de cosa ferida, digué
a cau d'orella d'aquell trist individu que enravenava el front, les celles,

el nas, el llavi inferior:
-...un gramofon. -

LA VETLLADA ARTÍSTICA.
Quan una dona vol una cosa, fins Déu la vol. Sobretot si la dona és com
la senyora Tereseta. La senyora Tereseta té cinquanta anys, i ja n'ha
passats quinze de viduesa: un hom comprèn que el seu marit, per
esborrat que fos, hi resultés incompatible. Es una dona decidida.
Qualsevol incident de la vida l'engega cap a un determini, amb una
celeritat insuperada pels moderns howitzers. Una persona que tot just li
hagin presentat, pot gallejar, la inexperta, de qualsevol convicció o
tarannà; però al cap de cinc minuts el seu coll mústic ja haurà pres el
séc atuït de la condescendència. La senyora Tereseta, amb els seus ulls
negres, d'espesses celles, amb el seu nas borbònic i un cert arrufament
d'aquest nas que és de mal averany, amb la seva boca sornaguera, amb
el seu rebuf senzill i definitiu, -clàssic, com si diguéssim, - sembra el
pànic entre els cobradors de tramvies, els cobradors de les cadires a les
esglésies, les cuineres que ella té, l'una darrera l'altra, sota peu, els
dependents de comerç i els badocs que, quan ella té pressa,
s'ensopeguen a mirar, compactes, un lloro escapat que ha anat a raure al
cim d'un arbre.
Una prova: -però que