La creació dEva i altres contes | Page 3

un gran estrèpit. No en queda ni una
engruna de la seva enèrgica virilitat, a gratcient endurida dels tres als
sis anys. Aquell xàfec, si bé de moment dificulta l'ús de la paraula,
s'emporta, interiorment, les rescloses que impedien la confidència.
I en Quiquet pot arribar a barbotejar, entre sanglots:
-Em sembla... em sembla... que estic a punt de tenir muller.-

LA COMPENSACIÓ.
En Lluïset, encaparrat -quan en Lluïset n'estava, feia una mirada
desesperadament inexpressiva- seia a la cadira de braços del despatx,
entreveient la Rambla sota una boira fina d'octubre entre la qual
esllanegaven llur claror els arcs voltaics. La Rambla havia estat la riera
barcelonina, amb aiguatges bruts, amb farda: ara seguia essent la riera
de la gent de Barcelona. De tota la gent tèrbola, dubtosa, les escorrialles
del tedi i del vici, ex-cuineres de Carcassona posades a folles fembres,
còmics bolejadors i encara dels que «van per les roques», hòrrids petits
bohemis que escriuen coses demoledores en castellà i acaben dirigint
revistes cinematogràfiques, senyorets arrossinats que cobren a
l'Ajuntament nòmina d'escombriaires honoraris, jugadors espectrals de
cafetí, hereuets embotornats de Sabadell que vénen a algun music-hall
amb bolet gris blau i bufanda verda, pintades noietes de catorze anys
amb les ales cremades a l'edat dels reconstituents... En Lluïset se sentia
ple d'una reacció moral, i maleïa la Rambla.
El seu encaparrament era curiós. Estava convençut que ell havia pecat
per innocència. Estava convençut que el seu delicte - diguem-ne
delicte- era d'excessiva candor, era una ensopegada que delatava al
novici inexpert i badoc. Acreditava tot un passat de virtuts, o almenys
de greus abstencions, que era llàstima que ara resultessin tan mal
premiades i fins i tot, en certa manera, posades en ridícul. Trobar una
noia, a l'atzar, un dia de pluja, acompanyar-la, amb una alegria fictícia
que ben mirat no és altra cosa que la desesperació final d'un tedi,

suposar-la lleugera i trobar-se amb el tedi nou d'ésser ella noia de bé, i
ensopir-se extraordinàriament en la indecisió de si una noia virtuosa és
més virtuosa que noia o és més noia que virtuosa, pujar una escaleta
fosca, ensopegar, fer-se un verdanc, arribar a un piset que feia olor de
resclosit i on la tia no hi era, enfurismar-se, sentir plors una hora
seguida, i en acabat trobar-vos que sembla que us heu inventat una
criatura, francament, ja és massa, sobretot tenint en compte que el papà
és tacany, la mamà devota, els amics burletes i el sou de meritori
insuficient per a distribuir-lo entre el sastre i el sabater.
En Lluïset es formulava el terrible dilema: ella, o serà sentimental o
positivista. Si és sentimental em voldrà lligar, hi haurà abraçades,
lletres urgents, cites tràgiques, amenaces de suïcidi; si és positivista, el
«chantage», els paranys, l'afront, els tribunals, si molt convé. Totes
dues alternatives esparveraven en Lluïset. Imaginava solucions
absurdes i reconegudament impossibles: fugir a París, posar-se barba
postissa i ulleres. I allí estava, pres d'un remolí de follies, amb l'ànima
garfida, esperant el seu pare, al qual no tenia més remei que explicar-ho
tot, treballant-lo per a una comprensió racional de la feta i per a una
generositat única que minvés una mica les proporcions aterradores de la
catàstrofe.
* * *
Son pare va escoltar-lo amb un silenci absolut i impressionant. Després
va dir-li:
-Noi, ja saps que jo sóc republicà de tota la vida, i lliberal. Si vols fer
bestieses jo no hi tinc res que veure. Però si tu ets lliure, jo no puc ser
responsable. I a més, que és escandalós explicar aquestes coses a la
família. Ja saps que cosa que dic, cosa que no es torç: MAI MÉS no
vull sentir a parlar dels incidents de la teva vida privada, amb la sola
excepció del dia que, cansat de fer el ximple, m'encomanis la petició de
mà d'una noia que tingui un dot respectable. Ara com ara, la sola cosa
que puc fer per a tu és donar-te la integritat del teu peculi, i tu me'n
firmaràs un paperet. Són 1.237'48 pessetes, això és, el donatiu de la
teva padrina per la teva primera comunió, import de vendes de la teva
roba usada, les cinquanta pessetes que vas treure a la rifa, i els

interessos de tot plegat...-
* * *
La mare, després d'una horrible escena patètica, va asserenar-se
sobtadament.
-Té, fill meu, -va dir-li,- aquí tens cent cinquanta pessetes estalviades
amb penes i treballs, perquè ja saps que ton pare és del puny estret.
Trenca amb aquesta donota, encara que te les hi hagis de gastar totes.
Amenaça-la tu a ella: amenaça-la amb la policia. Aquestes barjaules
sempre tenen set o vuit babaus, i els duen a vendre a tots plegats... No:
no m'ho diguis que potser era una noia de bé: això és el truc de totes