La creació dEva i altres contes | Page 2

Josep Carner
que un jardí de
senyor rector sigui una imatge, baldament pàl·lida, del paradís terrenal.
A en Quiquet no li semblaria estrany que sortís un àngel de darrera la
bougainvília tota encesa que s'enfila fins a la teulada; i quan una
sargantana es mou, secreta, entre un cruixit de fulles seques, se li acut
la idea del serpent. Però en tot el que li ha explicat la seva germana, el
que més l'intriga és la creació d'Eva. Sense donarse'n compte, es palpa
la regió inferior del pit. En Quiquet és molt valent: no l'espanta cap
bestiola, ni que sigui una rata -i fins n'ha mortes dues-, no l'espanta
perdre's, no l'espanta estar tot sol, de nit, per bé que hom senti en el lloc
tenebrós el raure extraordinari d'un tros de paper que mou el vent per
terra, o la perfídia del corc o el petament sobtat d'una fusta no pas
tallada en bona saó. Però la creació d'Eva l'impressiona d'una manera
estranya. Al misteri del món primaveral s'ajunta el misteri del seu propi
cos, que per primera vegada el pertorba. Demà, quan es banyi,
s'examinarà per peces menudes. Com devia patir Adam quan li fou
extreta la costella! Li sembla d'imaginar aquell mal en el seu propi cos.
Està tan encaparrat que, indemne, una marieta li cau damunt la cama
nua, plena d'esgarrinxades, i ell la deixa fugir. La bunior d'un borinot,
primera idea matussera de la trepidació d'un aeroplà, s'avé
estranyament amb la seva obsessió.
-Quiquet !
En Quiquet, esverat, aixeca els ulls. El senyor rector li diu:
-No t'agraden, les peres? Menja'n tantes com voldràs, mentre no t'hagin
de fer mal.-
El senyor rector, tot llegint el breviari, se n'entra a dins.
En Quiquet, per cortesia, agafa una pera. És d'aquelles peres verdes per
fora, granelludes per dins, però que són una mel. Aquell gust de mel
s'acaba aviat. Tot just quan l'interessava. Aleshores agafa una altra pera.
Aquesta ja no la menja amb displicència. Després, li sembla molest
d'anar agafant les peres d'una a una, i n'arrabassa set o vuit, totes les
que li caben a les butxaques.

* * *
Les ombres s'estenen. En Quiquet, amb la seva germana gran i unes
quantes parelles joves, ha anat a una font. En Quiquet torna una mica
cansat. Un floc de borra es fondrà aviat sota la lluna. Un grill sembla
traduir, amb la seva vibració sensible, tota la misteriosa vibració de la
terra, que comença en la nit una vida nova i més subtil. En Quiquet és a
la galeria descoberta, que domina els pallers i les feixes, la galeria on es
desdejuna al matí i on diu el rosari abans de sopar. Aviat començarà el
rosari. En Quiquet, després d'haver-se tret la terra de les espardenyes,
mastega romaní. Està tot sol. Els seus pares encara no han tornat del
poble: la seva germana es a la cuina a fer un plat dolç. En Quiquet sent
que està sol amb Déu. No és el seu nimbe la mica de claror que perdura
al cim de la serra? De cop i volta, en Quiquet bada, esparverat, els ulls.
No és pas que vegi cap mala cosa a la muntanya negra o als camins
morats. La naturalesa somriu, en córrer el cortinatge de la fosquedat;
els llumets de les cases somriuen en l'abisme negre que no és de mal
ésser. En Quiquet, però, espalmat súbitament per un motiu agudíssim,
gairebé ni gosa respirar. sent com un violent estrip a les seves entranyes.
S'ha tornat blanc com la cera. Però no solament l'afligeix la por. Al cap
d'un minut -interminable!- munta per la seva cara el roig viu de la
vergonya. En Quiquet baixa els ulls. Sent una angúnia al coll i una
estranya sequedat a les parpelles, i després una cosa calenta li cau a la
galta. Fins aleshores no s'adona que està plorant. Però no en té prou de
plorar silenciosament. Es gira de cara a la paret i aixeca contra ella el
seu braç, perquè li faci de coixí del front abatut. I encara més: en
Quiquet fa un gemec. Sembla impossible. Però és que, a més de la por i
la vergonya, sofreix de valent. (No es recorda, gens ni mica, d'haver
menjat massa peres).
Compareix la seva germana. -Quiquet, què et passa? -
Haver de respondre a la seva germana és més terrible que tot. En
Quiquet aquell matí ha descobert el misteri del seu cos. Ara descobreix
el pudor de la seva ànima. Li sembla que es deixaria matar abans de
confessar la veritat. Però el sofriment augmenta d'una manera terrible. I,
tanmateix, la família haurà de saber- ho. La família i tot el poble. Se'n

faran crides a la plaça, com qui diu, i potser targetes de participació. En
Quiquet es posa a plorar amb
Continue reading on your phone by scaning this QR Code

 / 36
Tip: The current page has been bookmarked automatically. If you wish to continue reading later, just open the Dertz Homepage, and click on the 'continue reading' link at the bottom of the page.