La creació dEva i altres contes | Page 5

anèmica solia evaporar-se de dia en dia, com si volgués quedar redu?da a uns dits de procedència insegura i que percudissin com a hipnotitzats. La senyora Tereseta va comprar unes quantes flors amb molt de verd; va comprar pastes i un xerès no pas anomenat així per antonomàsia: va fregar poms i anelles; va posar a la sala una cadira de bra?os del seu dormitori i dos balancins de la galeria tapada; va remetre's, amb recomanacións especials, a la pentinadora. I, mentrestant, en tot aquell temps de matí que s'escola des que les criades piquen les catifes als balcons fins que una olor de sofregit puja de la porteria per l'ull de l'escala, no cessava de rumiar:
-A quines persones ben avesades a perdre la nit convidaré?- Aquest era el punt més difícil, perquè la senyora Tereseta no coneixia sinó gent com cal, d'aquella que posa a taula _sota, cavall i rei_, i fan la bugada amb cendra i llorer, i tenen com a entusiasta i alegroia divisa allò de a la taula i al llit al primer crit. Tanmateix, però, quan la pentinadora li va haver conjuminat les seves ondes -aplanades i encastades- la senyora Tereseta aconseguí d'adre?ar una dotzena de targetes a concos més o menys coneguts com a calaveres i freqüentadors de cafès, unes noies catalanistes que tot sovint anaven a veure projeccions al Centre Excursionista, un senyor molt nerviós que només podia dormir en els tramvies i de dia, i es passava les nits en blanc, i una parenta pobra, a mans de la qual anaven a parar enagos sargits i estres de cuina abonyegats, i que no tenia més remei que fer de persona manada.
I l'artista? Aquest rai. Va ésser un baríton carregat de criatures, que vivia de ?bolos? i de funerals d'upa; la senyora Tereseta el va contractar, senzillament, per vint-i-cinc pessetes i els drets d'endur-se'n les pastes sobreres per a la família; però amb la condició de cantar fins que ella digués prou. Va encarregar-li a ell mateix que es portés pianista, i que procurés, sobretot, que l'acompanyant no fos una ànima freda, sinó que tustés enèrgicament les tecles, perquè algunes de les persones de les que havien d'assistir a la vetllada -va dir la senyora Tereseta- reunien les dues curioses peculiaritats d'ésser una mica sordes i dalir-se pels acompanyaments. -I vostè, no les planyi, tampoc, les seves facultats. Canti com en un teatre espaiós o com en un funeral dels grassos.- El baríton, que era entusiasta de Puccini, pensà amb amarguesa: -Influències del wagnerisme!- Però la senyora Tereseta era més ignorant de Wagner que l'infant, innocent de tot, que duu els primers bolquers.
* * *
Poques metzines no maten. Però aquella vetllada va arribar a ésser un abús. Ja eren dos quarts de dues, i el salonet de la senyora Tereseta presentava tots els aspectes de la desolació. El baríton cantava amb posat i gestos de sonàmbul; havia interpretat Puccini, Meyerbeer, l'havanera del _Pon-pon, El pobre Terrisser_ i un Dies irae, tot rigorosament bisat, a instàncies de la senyora Tereseta, més entusiasmada com més anava, a diferència dels seus invitats. Una de les noies, en sentir el Dies irae havia tingut un atac d'histerisme i havia calgut dipositar-la, a pes de bra?os, al llit de la senyora Tereseta; el senyor nerviós havia agafat un tic; engegava violentment cap endavant el dit índex de la mà dreta, i després, amb un moviment cap a la dreta de tot el bra?, feia com si volgués ca?ar amb la mà aquell índex que, no cal dir-ho, havia desaparegut un segon abans. Els concos, palesament cremats, s'havien arra?mat en un recó, fumant a la desesperada, contant històries verdes.
La senyora Tereseta, amb els badius ben oberts, inhalava joia. Sembla inversemblant, però el fet és que ella trobava que aquella vetllada era un èxit. Cal reconèixer que mai s'havia trobat en cap festa d'aquella mena i que, per tant, podia tenir una idea arbitrària de la veritable essència d'un gaudi artístico-social.
El pianista, un home de cara congestionada, bovina, de tant en tant girava els ulls, ja sense dissimulació, per a veure si els invitats s'aclarien. El baríton va atacar les primeres notes d'una barcarola napolitana, però la seva veu, a estones, gairebé es perdia entre el xivarri de les històries verdes i els crits de la histèrica a la pròxima alcova.
Acabada la can?ó, quan la senyora Tereseta, que l'havia escoltada amb orgullós embadaliment, demanà, fent-li costat la parenta pobra, que fes bisada, el baríton s'escurà una mica el coll, i vinclant-se cap a l'o?da de la senyora Tereseta, va reparar:
-Vol dir, senyora, que fent-ho durar tant no molestarem els ve?ns?-
Els ulls de la senyora Tereseta guspirejaren. Era d'ira? Era d'una alegria infernal? O potser de totes dues coses a l'ensems?
-Sàpiga que els canalles- murmurà, lliurant el seu secret, -ahir van