La creació dEva i altres contes | Page 4

en Ramon és un home com un brau, i, ja veuràs, totes aquestes mosses solen tenir el seu pinxo! -
* * *
La noieta -de quinze anys- havia hagut de fugir de la seva tia. Estava en una dispesa immunda de la Riera Baixa. Tenia una cambreta que dava, per una finestreta, a un celobert tot negre. Allí, a la sortida del treball, se n'havia tornat, a esperar en Llu?set. Estava cansada, cansada, blanca com el paper. Va tirarse al llit. A la cambra del costat, un home i una dona, embriagats, renegaven sordament, amb infectes sons guturals. Pujava pel celobert una olor obstinada de closca d'ou caiguda al foc. Ella pensava en el seu astre. Comprenia que ara no tindria més remei que anar rodolant. Comprenia que l'episodi del senyoret estava dat i bene?t. Però d'entremig del seu fatalisme estupefacte, n'eixí de mica en mica, una mena de petit rondinament interior. S'avenia a tot abandó, a tot deseiximent, però, tanmateix, ja que la inèrcia de les coses li feia esperar una criatura, era just que ell se sacrifiqués una mica per ella. Anar tota sola pel món, desemparada i sense cap bé ni conhort, només amb una criatura al bra? que l'escolaria i li faria passar les nits en blanc, era massa agre. Ella no demanaria pas, com d'altres noies que sabia, pisos bellament parats, abrics de pells, joies. Sabia que la seva boniquesa era una floreta ventissa, sabia que ella era massa tímida per agradar i tenia les mans fetes malbé pel seu ofici. Però tanmateix havia sofert per ell: terrors misterioses de la consciència, insults i cops i foragitament. Abans que ell se n'anés, doncs, -com ne tenia, és clar, el dret i el deure,- havia de dar-n'hi una mica mica del luxe, de la brillant sumptuositat de les amigues que poden anar al Liceu i passejar- se en carruatge descobert pel Passeig de Gràcia. ésser esplèndid una sola vegada, a ell, que era senyoret, no li costaria gaire. I allò, per a ella, seria una mica d'escalf cordial, un bell record que l'acompanyés en les més sòrdides pelegrinacions, quelcom que encara la distrauria, amb un poc d'enlluernament, en les nits de fam, de malaltia o d'insomni.
* * *
Quan en Llu?set, doncs, després de preliminars glacials i distanciadors, seient al caire mateix de la cadira, i evitant tot contacte, amb el llit o amb la mà abandonada d'ella, li féu saber, a la claror de l'espelma, que ell, per pura generositat, ja que no n'hi havia obligació estricta, estava decidit a segellar l'adéu etern amb algun petit present, que fes veure que àdhuc, ben mirat, la planyia, ella es va sentir el cor oprès, gairebé no gosava parlar. I no l'oprimia la injusticia ni el rebuig, no, sinó l'orba, atribulada temen?a d'haver de renunciar a la fantàstica compensació somiada.
-Havia pensat...
-Digues, digues sense por.
-Si no fos massa demanar,- barbotejà ella -m'hauria fet tanta il·lusió que... és clar que deu ésser una cosa molt cara. Però tot ho hauria dat per ben pagat si haguessís pogut oferir-me... -
Aqui baixà la veu, i amb un somriure insignificant de cosa ferida, digué a cau d'orella d'aquell trist individu que enravenava el front, les celles, el nas, el llavi inferior:
-...un gramofon. -

LA VETLLADA ARTíSTICA.
Quan una dona vol una cosa, fins Déu la vol. Sobretot si la dona és com la senyora Tereseta. La senyora Tereseta té cinquanta anys, i ja n'ha passats quinze de viduesa: un hom comprèn que el seu marit, per esborrat que fos, hi resultés incompatible. Es una dona decidida. Qualsevol incident de la vida l'engega cap a un determini, amb una celeritat insuperada pels moderns howitzers. Una persona que tot just li hagin presentat, pot gallejar, la inexperta, de qualsevol convicció o tarannà; però al cap de cinc minuts el seu coll mústic ja haurà pres el séc atu?t de la condescendència. La senyora Tereseta, amb els seus ulls negres, d'espesses celles, amb el seu nas borbònic i un cert arrufament d'aquest nas que és de mal averany, amb la seva boca sornaguera, amb el seu rebuf senzill i definitiu, -clàssic, com si diguéssim, - sembra el pànic entre els cobradors de tramvies, els cobradors de les cadires a les esglésies, les cuineres que ella té, l'una darrera l'altra, sota peu, els dependents de comer? i els badocs que, quan ella té pressa, s'ensopeguen a mirar, compactes, un lloro escapat que ha anat a raure al cim d'un arbre.
Una prova: -però que tanca de cop- del geni amatent de la senyora Tereseta: en vint-i-quatre hores organitzà una vetllada artística a casa seva. El motiu d'aquest esdeveniment insòlit, ningú no va tenir la gosadia d'arrencar-l'hi. El fet és que manà traginar per dos camàlics, del tercer pis al seu, que es un entresol, un piano davant del qual una noia