La creació dEva i altres contes | Page 6

emmetzinar-me el gos.-

L'ARMARI.
Es diu Lola, un nóm ben espanyol, i és clar, té els ulls negres com el pecat -Déu nos en guard!- i el cabell igual. Però és barcelonina, i això vol dir que posseeix una naturalitat graciosa, per tant, sense l'aire tràgic de la Dolorida de Vigny ni el contrast negre i rosa de la Lola de Baudelaire.
Més aviat us confiaré que la Lola que dic té una certa cara d'ocell. A Barcelona és indiscutible que hi ha una mena de dona bonica amb cara d'ocell. Mil noms se m'acuden que és inútil estampar. Però no us cregueu que la retiran?a a un ocell sigui penyora de versatilitat. Precisament el menys observador repararà que les dames i donzelles d'aquest aire es caracteritzen, no per deixar d'arribar a la fi, sinó, al contrari, per arribar-hi tot d'una, per la supressió de l'obstacle.
El ver senyal de l'ocell no és pas saltar de branca en branca: és volar. -Els homes per a suprimir l'obstacle han de fer-se aviadors... i encara! Les dones en tenen prou amb fer cara d'ocell. I, com no tot ?o que és vivament actiu, les dames d'aquell aspecte gentil, fins endevinen de vegades, assolit llur propòsit, un secret de metafísica original i elevat, un cant d'ocell entre el brancatge, que ens lleva el dol d'haver estat ven?uts -perquè, generalment, l'obstacle suprimit... érem nosaltres, cal confessar-ho.
* * *
Per exemple: una nit xafogosa (una nit d'aquestes que la gent va amb aire de tant-se-me'n dóna pels carrers, i les porteres inauguren llur tertúlia de l'estació roent, i adés i ara es veu en algun balcó de ter? pis un home en samarreta que surt un moment i enlaira un càntir), tornava ella del bra? de son marit, tan esmaperduda de la calor que no pensava en res absolutament. Sos ulls eren com extenuats, la seva espatlla es decantava harmoniosament en una protesta vana.
I s'esdevingué que una altra parella, venint en sentit contrari, passà ran d'ells. Eren un home minso i menut i una dona que bufava. Impossible donar-ne cap altre esclariment, car llurs siluetes es perderen tot seguit darrera un massís de flors -això era a un dels poquíssims indrets de Barcelona que tenen massissos de flors. Si aquest Ajuntament!... Només, com a rastre de llur pas deixaren, suspesa en l'aire, una paraula sense nex ni explicació.
-...l'armari.-
Lola repetí dintre seu, maquinalment:
-L'armari.-
Però aquesta paraula no li suggerí cap imatge. Com si hagués dit un mot persà. Marit i muller seguiren avan?ant cap a llur casa, i els hauríeu sentit que picaven, i com el vigilant responia amb un crit modulat, que s'allargava en la nit.
* * *
Una paraula és llan?ada a l'esperit, i ell, sense altra intervenció de la consciència, pot comen?ar la seva tasca. El verb fa prodigis. -Lola s'adormí pregonament i plaentment, i cap a la matinada, en aquells somnis de ninfes delicades i optimistes que s'esvaeixen com les boirines de l'alba, tingué una visió clara i amable de la seva alcova, la mateixa alcova de cada dia, però feta opalescent, dol?ament lluminosa, com una cambra d'encís. D'on li venia aquell nou prestigi a l'alcova? En resseguí les parets una per una i reconegué, encara que una mica volatilitzat en claror, tot l'aparellament habitual: solament -i vet aquí la clau del misteri- a la paret quarta hi havia, inconegut, un armari. Qui havia portat allí aquell armari? Era caigut del Cel com la pedra de la Kaaba, o creat allí mateix per les fades matineres? Lola no ho podia endevinar, però un amor estrany i infinit es desvetllà en son cor per aquell nou auxiliar de l'endre? domèstic. L'armari era el sol radiant de la cambra, el carboncle lluminós que la feia excepcional i paradisíaca... Quin desengany, quina angoixa en obrir els ulls! L'armari era desaparegut. A desgrat de dues teles i una tauleta aquella paret semblava gemegar de nuditat. També Lola exhalà en un sospir la seva amargor infinita i girant-se de boca terrosa sobre el llit, caigueren sos cabells aixoplugant-la com el fullam d'un salze plorador.
* * *
Ben tornada a la realitat, oblidada fins i tot d'aquell moment de feblesa en desvetllar-se, Lola anava en un saut de lit ple de manyagueries, donant ordres precises de bon govern casolà a la cambrera, a la cuinera i a la mainadera. Potser ni es recordava del somni de la nit. Tota la casa s'airejava sorollosament: se sentia picar moltes coses. Un infant reia, un altre plorava, i això s'unia a cridòries de venedors ambulants, sons virolats d'una murga i modulacions de trompes d'automòbils que venien del carrer.
Lola passà davant del seu marit que es pentinava el bigoti davant el mirall del paraigüer, abans d'anar-se'n al treball.
-Saps que se m'acut?- li digué ella. -Que al retorn de fora haurem de comprar un armari; la roba blanca vessa en els