La creació dEva i altres contes | Page 3

s'emporta, interiorment, les rescloses que impedien la confidència.
I en Quiquet pot arribar a barbotejar, entre sanglots:
-Em sembla... em sembla... que estic a punt de tenir muller.-

LA COMPENSACIó.
En Llu?set, encaparrat -quan en Llu?set n'estava, feia una mirada desesperadament inexpressiva- seia a la cadira de bra?os del despatx, entreveient la Rambla sota una boira fina d'octubre entre la qual esllanegaven llur claror els arcs voltaics. La Rambla havia estat la riera barcelonina, amb aiguatges bruts, amb farda: ara seguia essent la riera de la gent de Barcelona. De tota la gent tèrbola, dubtosa, les escorrialles del tedi i del vici, ex-cuineres de Carcassona posades a folles fembres, còmics bolejadors i encara dels que ?van per les roques?, hòrrids petits bohemis que escriuen coses demoledores en castellà i acaben dirigint revistes cinematogràfiques, senyorets arrossinats que cobren a l'Ajuntament nòmina d'escombriaires honoraris, jugadors espectrals de cafetí, hereuets embotornats de Sabadell que vénen a algun music-hall amb bolet gris blau i bufanda verda, pintades noietes de catorze anys amb les ales cremades a l'edat dels reconstituents... En Llu?set se sentia ple d'una reacció moral, i male?a la Rambla.
El seu encaparrament era curiós. Estava conven?ut que ell havia pecat per innocència. Estava conven?ut que el seu delicte - diguem-ne delicte- era d'excessiva candor, era una ensopegada que delatava al novici inexpert i badoc. Acreditava tot un passat de virtuts, o almenys de greus abstencions, que era llàstima que ara resultessin tan mal premiades i fins i tot, en certa manera, posades en ridícul. Trobar una noia, a l'atzar, un dia de pluja, acompanyar-la, amb una alegria fictícia que ben mirat no és altra cosa que la desesperació final d'un tedi, suposar-la lleugera i trobar-se amb el tedi nou d'ésser ella noia de bé, i ensopir-se extraordinàriament en la indecisió de si una noia virtuosa és més virtuosa que noia o és més noia que virtuosa, pujar una escaleta fosca, ensopegar, fer-se un verdanc, arribar a un piset que feia olor de resclosit i on la tia no hi era, enfurismar-se, sentir plors una hora seguida, i en acabat trobar-vos que sembla que us heu inventat una criatura, francament, ja és massa, sobretot tenint en compte que el papà és tacany, la mamà devota, els amics burletes i el sou de meritori insuficient per a distribuir-lo entre el sastre i el sabater.
En Llu?set es formulava el terrible dilema: ella, o serà sentimental o positivista. Si és sentimental em voldrà lligar, hi haurà abra?ades, lletres urgents, cites tràgiques, amenaces de su?cidi; si és positivista, el ?chantage?, els paranys, l'afront, els tribunals, si molt convé. Totes dues alternatives esparveraven en Llu?set. Imaginava solucions absurdes i reconegudament impossibles: fugir a París, posar-se barba postissa i ulleres. I allí estava, pres d'un remolí de follies, amb l'ànima garfida, esperant el seu pare, al qual no tenia més remei que explicar-ho tot, treballant-lo per a una comprensió racional de la feta i per a una generositat única que minvés una mica les proporcions aterradores de la catàstrofe.
* * *
Son pare va escoltar-lo amb un silenci absolut i impressionant. Després va dir-li:
-Noi, ja saps que jo sóc republicà de tota la vida, i lliberal. Si vols fer bestieses jo no hi tinc res que veure. Però si tu ets lliure, jo no puc ser responsable. I a més, que és escandalós explicar aquestes coses a la família. Ja saps que cosa que dic, cosa que no es tor?: MAI MéS no vull sentir a parlar dels incidents de la teva vida privada, amb la sola excepció del dia que, cansat de fer el ximple, m'encomanis la petició de mà d'una noia que tingui un dot respectable. Ara com ara, la sola cosa que puc fer per a tu és donar-te la integritat del teu peculi, i tu me'n firmaràs un paperet. Són 1.237'48 pessetes, això és, el donatiu de la teva padrina per la teva primera comunió, import de vendes de la teva roba usada, les cinquanta pessetes que vas treure a la rifa, i els interessos de tot plegat...-
* * *
La mare, després d'una horrible escena patètica, va asserenar-se sobtadament.
-Té, fill meu, -va dir-li,- aquí tens cent cinquanta pessetes estalviades amb penes i treballs, perquè ja saps que ton pare és del puny estret. Trenca amb aquesta donota, encara que te les hi hagis de gastar totes. Amena?a-la tu a ella: amena?a-la amb la policia. Aquestes barjaules sempre tenen set o vuit babaus, i els duen a vendre a tots plegats... No: no m'ho diguis que potser era una noia de bé: això és el truc de totes elles: és més vell que l'anar a peu. I això de la criatura també deu ésser una bòfia. I, en tot cas, qui sap de qui és. Et volen enganyar, et volen esprémer. Sobretot, no t'arrauleixis. I si convé, farem baixar el masover...
-...?
-Si: perquè