En Pere i altres contes | Page 4

o enlairant-se cap al cel on quedava formant blancs lleganys, que es destriaven. I arreu per tots aquells camps de rostoll, les unes darrera una parella de bous, les altres darrera un cavall que avan?ava a pitrades, petites figuretes, m��s petites i m��s confoses com m��s llunyanes, anaven i venien d'un cant�� a l'altre, caminant sempre, deixant al seu darrera com rastre del seu pas, una llenqueta de pols que s'al?ava, s'enlairava i s'esva?a en l'intensa blavor del cel.
* * *
El sol ja era alt quan l'Andreu comen?�� a llaurar... el demat�� caminava cel amunt, cel amunt, entre panys de blavor assetinada, esflorant el somni de la terra amb son r��ssec espl��ndit de clarors enlluernadores i xafegors aplomades... I els bous anaven avan?ant, passa darrera passa, lentament, calmosament... L'arada s'aferrava, la terra semblava que s'endur��s. A voltes llurs forces desdeien... l'Andreu els atiava a crits... A voltes un terr��s massa dur, els aturava en sec... L'Andreu arborava el garrot, i ells, parpellejant dolorosament sobre ses negres nines, m��s calmes i m��s fondes que mai, donaven una embranzida... i el jou grinyolava i l'arada cruixia com si an��s a quedar desgavellada, esclafada entre dues forces colossals...
I l'Andreu els seguia, caminant penosament pel doll de roja frescor que brollava da les aletes de la rella, a banda i banda del solc... seguia aspirant la bafarada xardorosa de la terra... el front amarat de suor, sota el sol que estabellava... seguia aferrat a l'arada, com fent una sola pe?a, amunt i avall del camp... El comen?ar a llaurar, el record de la mossa surava encara pel seu cervell;.. voleiava pels seus ulls, fixos a terra... per�� el solc no anava prou dret... semblava que la terra el volgu��s tot per ella... poc a poc el vailet ja gaireb�� no pensava... I al tombar, a la punta del camp, veia all�� lluny del lluny, la serra blavosa, coneixia aquella fondalada i el blancai de la masia ressaltant sobre el verd emboirat dels boscos... tot al lluny, molt lluny... I m��s en?�� la plana inmensa i les siluetes dels llauradors passant i traspassant sempre lentes i pausades, deixant darrera seu aquelles llenques de pols que s'al?aven, s'enlairaven i es fonien la blavor assetinada del cel...
I el dia anava passant ample i ser��, com una onada de llum rodolant per sobre el pla... les cigales cantaven desesperadament; en la calima dels horitzons hi vagava una nota fonda i grave com una vibraci�� perduda d'aquell himne de claror i insensiblement un ambient de plenitud s'estenia per tot el pla. I en mig d'ell, indiferent com una for?a fatal, com una for?a morta, seguia arrapat a terra, sempre pausat, sempre solemni��s, aquell divagament estabornit, aquell anar i venir dels llauradors, aquell fumejar de les llenquetes de pols...
Cap a migdia, un vol d'orenetes creu�� de cap a cap del pla, xerricant i perseguint-se... d'una pe?a llunyana, se'n al?�� una parella de cogullades, tot piulant... despr��s qued�� un gran silenci... i tot an�� morint... els llauradors s'anaren fonent... els uns tornant cap al poble, els altres buscant el red��s d'una ombra... Sols en tota l'extensi��, l'Andreu seguia llaurant... un solc darrera l'altre, aquella ratlla que havia deixat el primer, dreta i enrampada com una esgarrinxada creuant de cap a cap la fa? polsosa del camp, s'aixamplava, s'estenia com una taca d'oli, mentre les masses dels bous, brandant sempre i amb l'Andreu al detr��s, s'allunyaven plana enll��, fins a enxiquir-se... fins a emboirar-se en la calima... Tombaven i tornaven sempre brandant... creixent i dibuixant-se... la testa enrampada i ferma, els ulls fondos i tristos, dol?ament resignats.
* * *
En caure el migdia, la mossa va arribar... l'Andreu la va veure al lluny, molt lluny, com un blancai conf��s surant a flor dels camps... aviat la va con��ixer; men�� els bous a la punta del camp, all�� on la carreta solit��ria al?ava sa llan?a al cel; els hi estengu�� un tou d'herba seca i mentre ells remugaven, s'assegu�� a l'ombra que la carreta feia.
Suava a raig fet; la sequedat de la gola l'abrusava... tot ell es sentia capolat...
I la Maria s'anava acostant... Duia una cistella al cap i anava de pressa... de pressa... Les faldilles li espetegaven detr��s, i a cada passa ses formes esprimatxades es perfilaven sota els replecs de la roba.
A l'arribar, l'Andreu es sent�� enva?t en la revolada d'aire que portava... Era quelcom d'ella, aquell aire d'enc��s que entorn esbandia... Ell es sent�� tornar en si... la mir�� somrient i sols va dir-li senyalant el tros llaurat amb un moviment de cap:
-Oi que s��c trescat?...
La Maria, deixant senzillament la cistella a terra, sols digu��:
-Te'n manca un bell boc�� encara!...
I callaren tots dos. El sol queia a plom; en tot l'entorn no es veia una ombra i un fons de tristesa enorme s'esbandia calladament per la immensa soletat.
L'Andreu a l'ombra, rosegant