un mos de pa negre i dur, contemplava amb dol?a mirada a la mossa, dreta al davant seu, a ple sol... La mossa callava... Ell sentia un benestar!... una sensaci�� dolc��ssima, com si aquella dona li pass��s la m�� pels cabells, poc a poc, afalagant-lo, adormint-lo com un nin...
I un xic enll��, els bous, remugant pausadament, els embolcaven de llur mirada fixa i misteriosa, mentre llurs cues, tantost caigudes, es cargolaven ara sobre una anca, ara sobre una altra, per a caure despr��s totes esteses, mandrosament...
LA FLOR DE FAJOL
Cada vegada que hi passava per aquell camp de fajol, tenia de parar-s'hi... Que n'era de blanc!... I com ressaltava en la blavor intensa d'aquelles tardes d'octubre, t��bies i humides, en que tot semblava rentat per una m�� cuidadosa! Sota aquell cel d'un blau plom��s, en el concert uniforme de colors que les voltava, les flors del fajol, petites, diminutes, semblaven una muni�� d escarbatons blancs, que planessin a flor de terra, sobre la verdor envellutada de ses pr��pies fulles. I ella s'hi encantava!... Un xic m��s enll��, ja no es distingien fulles ni flors, ja es confonia tot en una tofa molsuda i blanquinosa... I aquella tofa s'estenia lluny... lluny... i tot hi era blanc.
Qui sap quan se la mirava, el que aquella blancor li deia!... Qui sap, mentre parada all�� al davant passava estones i estones, les frisanses noves que trasbalsaven son cor de verge!... Qui sap els desigs que en el despertament de sa carn pura, mai tocada, encenia la vista d'aquella flonjor blanca, d'aquelles flors purissimes que -ella ho sabia prou- encara no es toquen, cauen escaldades!...
I quan ja fosquejava, quan solit��riament s'esparpellaven les primeres estrelles, ella se n'anava. Se n'anava per la blavor amoratada de cap-al-tard, muntanya amunt, pels camins deserts cap a casa seva, mirant sempre al fons del sot aquella clapa blanca que boirejava, esbarrellant-se poc a poc, fins a quedar com fumerola blanca, encalmada al fons de la nit.
I heu's aqu�� que un dia, mentre se'l mirava aquell fajol, son pit comen?�� a agitar-se en descompassades ondulacions... son respir es trencava, mentre sos llavis, vibrants i fins, es colorejaven d'un vermell acarminat i els seus ulls brillaven, brillaven fixos all��, en aquell llen?ol de pur��ssima blancor que l'atreia, que la fascinava...
De sobte, com arrencant-se d'aquell enc��s, mir�� a l'entorn, amb ulls esbarriats: tot era sol; al lluny la plana s'adormia, emboirant-se poc a poc; sols de tant en tant una ratxa d'aire, fresca i humitosa, s'hi esbandia de ample a ample, passant calladament. Llavors va escoltar... Res: ni una remor; al cap de bella estona es sent�� el cant d'una cugullada mig apagat, all�� baix, al lluny de tot...
Ella f��u un sospir fondo, molt fondo, passant-se una m�� pel front; va tornar a mirar tot l'horitz��... despr��s clav�� els ulls al fajol, i llens�� un xisclet. Hauria jurat que tota aquella flonjor blanca es reinflava com una ona que avanc��s cap a ella i s'estrem��s al morir en una d'aquelles esgarrifances dolc��ssimes que la sacsejaven de cap a peus... I tingu�� por. Llen?�� un xisclet i va fugir de pressa, de pressa, per la blavor de cap-al-tard, muntanya amunt, sense girar-se en darrera...
Per�� l'endem�� hi va tornar... hi va tornar manyaga, tota freda de mans; clav�� els ulls en aquella tofa pur��ssima i d'esma, sense ni donar-se'n compte, tots els pellingots que la cubrien tombaren marcits als seus peus... Varen caure abatuts com cossos sense ��nima, i trepitjant son abatiment, es va al?ar viva i triomfant sa nuesa sencera, tota blanca i rosada, en la blancor del fajol.
Llavors, els bra?os creuats sobre el pit, a ulls clucs, va corre camp endins, va sentir en sa pell les flonjes car��cies de les flors i en una frisan?a deliciosa, obr�� els bra?os i es deix�� anar.
Quan se'n va al?ar, estava trista, molt trista... Tota ella sofria horriblement... Se'n va anar a un reconet del marge, i all��, asseguda, amb el cap entre els bra?os, va trencar el plor, plora que plora, mentre al seu entorn les flors del fajol, escaldades, queien arreu, arreu...
VESPRADA
La tarda queia; el xaragall baixava com sempre, rondinant aquella tonada mon��tona i can?onera com el parloteig distret d'un pobre boig que no pot dir el que vol dir. I els pl��tans que vorejaven el fresc caminal, s'al?aven ��rtics, esprimatxats, amb un posat amo?nat, com de qui cavila alguna cosa clara, sense fer cas del barboteig inconscient d'un pobre boig.
A banda i banda, les vessants de les muntanyes s'estarrufaven, eri?ades de fullam de tons polsosos, creuades de branques negres, fosques dels fons, molt fosques com dos pans d'ombra enclotant la verdor vaporosa de la fondalada...
I la vesprada era llarga... llarga com l'agonia d'un home fort, sota el cel d'un blau espalmat... I tot callava... Nom��s a vegades les copes dels pl��tans que s'al?aven clares,
Continue reading on your phone by scaning this QR Code
Tip: The current page has been bookmarked automatically. If you wish to continue reading later, just open the
Dertz Homepage, and click on the 'continue reading' link at the bottom of the page.
