En Pere i altres contes | Page 8

la Madrona, agenollada al camí i amb el cos inclinat sobre la bassa, de manera que al comen?ar a rentar, son bust es reflexava sobre el mirall de l'aigua neta, hala, cop de picador va, cop de picador ve.
-Que vagi net, Madrona!...- li deia l'un, passant pel camí.
-Rentant?- li feia l'altre, -feina pesada!...
-Oidà, sort que n'hi hagi!- contestava ella rient, i anava agafant la roba del cove, pe?a darrera pe?a; ben mullada la estirava a la banca, prenia el sabó i vinga fregar-la, vinga fregar-la bé... i semblava que la roba es reinflés, tota ella s'omplia d'un formigueig de bombolletes que es fonien i reeixien; i, de sobte, d'en mig d'aquell barbolleig, s'obria una bambolla grossa... plena... on s'enmirallaven un moment el blau del cel, el verd dels arbres... tot petit, més petit que una ungla, -esclatava i es fonia tot. I quan aquella brumera, tota flonja s'estarrufava per les seves mans, lliscava per la banca i es gronxava aprés calmosament sobre el lletós toll de la bassa, la Madrona esbandia la pe?a i hala, cop de picador ve, cop de picador va.
De tant en tant, l'Agneta, d'allà baix estant, rompia en una explossió de crits:
-Mieu-se, mare, mieu-se, quin un de tan gros?... oi que es groos, mare?...-
I ella es girava i la veia allà baix tota petita, amarada de sol, amb el bras dret estès i a la mà una mota verda.
-Porta'l, filla, porta'l!...- li deia somrient...
I la petita venia, xip, xap, saltironant per l'aigua i li donava el créixem. Ella l'esbandia bé i el posava amb els altres que ja havien collit, de sobre un mocador estès a terra... I l'Agneta saltava de contenta, picant de mans...
-Ma, que n'hi han!... oi que n'hi han, mare?...
-Molts!...-
I se'n tornava, rossa d'aire i d'alegria, regarot avall, llen?ant esquitxos...
I hi havia una calma en tot l'entorn!... Una tranquilitat fondíssima es desprenia de l'immensitat blava i animada tots els detalls, reposant-hi i acaronant-los, de una carícia enervadora i quieta!... Aquella llenca de pla amb sa verdor movedissa; les renegrides cases del poble, tancant l'horitzó per la banda de baix, totes petites, com aclofades al pes dels anys; el campanar de l'església quadrat i feixuc, al?ant-se només d'uns quants pams per sobre les teulades, fins les figures solitàries que de tard en tard transitaven plana amunt o plana avall, tota aquella Naturalesa, tant viva i palpitant com era, tenia un no sé què d'enervador, com un regust de tristesa en mig de la claror enlluernadora del sol que l'amargava. I la Madrona se'l sentia entrar fins al moll dels ossos aquell ensopiment afalagador, aquella tristesa apagada... poc a poc s'anava trobant tota lassa... ses idees es movien peresosament com si volguessin adormir-se... gronxant-se com semblava que s'havia de gronxar aquell aire tebió... i poc a poc també els cops del picador s'adormien,... s'adormien fins a ressonar tots apagats, en mig de la soledat, on les cigales xerricaven... La petita Agneta, cansada de buscar créixems, se'n anava a l'ombra del bosc a tapar nius de formigues...
I el rellotge del poble anava desgranant l'enfilall de les hores; una darrera l'altra se'n anaven desprenent i amb la vibració del metall s'esbombaven pels camps i s'esva?en.
Vora migdia, la Madrona s'havia d'al?ar cada dematí per deixar passar a l'avi Teiu, -un pobre vell abandonat, sense fills i sense casa, que es guanyava la vida a l'estiu portant llenya del bosc, al hivern captant per les masies. Cada dia a aquella hora, tornava el pobre vell encorvat, sota el pes dels anys i de la fusta seca... i tenia quelcom de brutal l'espectacle d'aquell home decrèpit, d'aquella deixalla de la vida, rebatent-se i lluitant encara pel miserable mos de pa.
-I doncs, l'avi... vos sempre amb la llenya!...
-Què hi vols fer, filla! com tu amb la roba!... d'una manera o altre hem d'esperar a la Seca! I passava i s'allunyava, caminet en?à, tot fent tantines...
I era tan fonda la resignació que hi havia en aquelles paraules, que la Madrona, tot mirant-se'l, s'hi entristia... Com si la vista d'aquell home li despertés els sentits, cada dia al passar l'enfonsava en una penombra anguniosa, on triomfava de son ensopiment la visió de la misèria... El dia que la Seca arribés, aquell home es fondria... mai més tornaria a passar i ella seguiria rentant i els camps seguirien alegres com si res hagués succe?t... i després li tocaria a n'ella... i els camps seguirien florint... i vagament, sense ni donar-se'n compte, sentia tota la desesperació, tota la impotència de l'home en la obra gran de la Naturalesa -en la obra que allà mateix, davant seu i en ella mateixa, s'anava complint a celobert i a sol batent, sense por ni vacil·lacions, amb la salvatge indepèndencia de lo que és perquè ha de ser.
De sobte una ratxa d'aire fresc, d'un aire nou, li amarava la