En Pere i altres contes | Page 7

parpelles, deixava l'eina per revenir-se un moment, d'allà baix, del sot de la riera, li venia com una ratxa fresca per a reanimar-lo, el pim-pam esmortu?t d'un picador, entre el ressò de una can?ó llunyana. I en aquell pim-pam, i en aquella can?ó, ell la sentia a n'ella, la sentia a l'ombra del sot, les mans plenes de brumera, esbandint al xipolleig de l'aigua corrent les gotes de suor que l'amaraven.
I amb quina braó no hi tornava llavores en Jan... amb quina fe no feia ressonar al compàs dels cops del picador, tan flonjos, els cops del càvec, tant aspres... I el dia anava passant i el marge s'anava fonent... De sobte en Jan va llen?ar l'eina i es va quedar parat: el marge ja no hi era... I quin bé de Déu de terra estesa tenia al seu davant!... quant de camp per corre!... Va semblar que els esperits se li obrien de bat a bat... I comen?à a cridar, de cara a la riera:
-Munda!... oh, Munda!...
Al fondre's la seva veu, els cops de picador seguien allà baix... En Jan s'allunyà unes quantes passes, tornà a fer tornaveu i tornà a cridar:
-Munda!... oh, Munda!...
I d'entre el negrall dels arbres de la riera en va sortir un puntet blanc:
-Munda, vina ací... ací!...- tornà a cridar movent els bra?os.
I ella arrencà a corre rostolls a través cap a n'ell.
I va anar creixent a mida que acostava, dibuixant una silueta blanca i fresca, volant a flor del roig esmortu?t dels camps.
-Que t'hats fet mal?- cridà amb veu pantejant des del lluny.
-No... ca!... goita!
Ella va parar de corre... ja no podia més; tambalejant va arribar a ell, i s'apoià a la seva espatlla.
-Goita- tornà a dir en Jan, portant-la cap al camp.
I fou una explossió d'alegria, al gran aire i a ple sol... l'emoció els ennuegava, sos ulls lliscaven per aquella terra i fugien al lluny... la vida se'ls anava aixamplant al davant seu... i en Jan tot era dir amb veu fonda, com si parlés de dins:
-Goita quin bé de Déu!... i tot és nostre!... i la terra... i l'aire... i tot el que hi ha!...
I ella:
-Oi que és alegre?
I ell tornava:
-Oi, que és gran?...
I vinga treballar... l'endemà, mentre al lluny es sentien més vius que mai els cops de picador de la Munda, en Jan ja el llaurava aquell camp, amunt i avall, amunt i avall, darrera una euga roja, com son pare quan ell era petit darrera l'euga blanca. L'endemà passat ja el sembrava... grapats de llavor ací, grapats de llavor allà, com en altres temps son avi... i un cop la llavor ben acotxada sota aquell llensol roig rebregat, en Jan va descansar.
Tant se valia... la terra quedava sola... la terra anava fent el seu fet.
De primer fou una clapeta de verdor incerta, allà a la punta del camp; passant-hi per la vora, es veien uns brinets prims, gronxant-se al pas de l'aire... i semblava estrany que allò tant feble, tant vincladís, hagués tingut prou for?a per a somoure aquells pans de terra aspres i durs, per a foradar-los-hi les entranyes, fins a treure a la claror aquells brinets humils, que el pes d'una formiga hauria fet brandar. I vingueren dies de pluja, dies tristos en que el cel restava entelat, en que els ruixats passaven pel pla l'un darrera de l'altre, agombalant-se entre les ratxades del vent, deixant arreu un to encartronat, entre xipolls i fangueigs... I el pla era sol, sempre sol, ni un ànima s'arriscava a traspassar-lo... Mes tant se val, en mig de la soledat, la terra va fer el seu fet, i al riure un sol de festa enmig d'un cel més blau que mai, de tota aquella extensió se'n van al?ar les mates del blat-de-moro, ja altetes d'un pam, lluentes, netes i noves, agitant al bes del vent ses fulles tendres, com bra?os d'infantons, tot saludant a la Vida.

LA VENTADA
I
Un cop l'home al camp i la petita Agneta vestida, ella la Madrona, passava un dia al Delma, l'altre a la Rectoria, l'altre a cal Ram, a buscar la roba bruta; se'n anava a la bassa del Rec i hala, cop de picador va, cop de picador ve, fins a deixar-la com una patena.
Al seu entorn el sol queia sobre els camps arrencant notes lluentes a les fulles del blat-de-moro, que al passar el ventitjol, es movien suaument, amb flonjos frecs de ruixada. Al detràs s'hi veien, un xic ensotades, les albes que vorejaven la riera, on una munió de pardals cascabellejava sense parar, anant i venint, volant de l'una a l'altra, fugint tots d'un plegat en ràfegues de alegria. La petita Agneta més avallet, descal?a i amb les faldilletes arrebossades, s'entretenia buscant créixems pels marges del regarot, contenta de sentir-se fresc pessigolleig de l'aigua, follejant al passar per ses cametes nues.
I en tant