En Pere i altres contes | Page 9

cara de frescor, fent-li encabritar els cabells folls, dessota del mocador que espategava, i aviat de tota la plana se'n al?ava un revifament; la petita Agneta tornava del lluny, cantant i tota alegra; els blats-de-moro al?aven ses fulles tendres, com infants movent els bra?os... d'entre ells les cogullades se'n al?aven altes... altes i piulant; les orenetes passaven a escamots i dels boscos llunyans en venien els xisclets de les esquerpes garces i els tristos gemecs dels gaigs. Llavors, ratxada darrera ratxada, entre efluvis i frisaments, la marinada fresca i clara s'esbandia per tot el pla. A la segona o tercera ratxa, el campanar tocava l'Oració...
La Madrona aplegava la roba, i amb la petita Agneta al davant com un cabridet fidel se'n tornava cap al poble -la banca sota el bras i el cove al cap, tota airosa i cimbrejant.
II
I els dies s'anaven escorrent amb la mateixa monotonia amb que l'aigua del rec anava avall... Aquell poble amb sos quatre carrers estrets i llargaruts, perduts en mig del pla, amb aquella pla?a petita amb una acàcia al mig, morint-se de set, tenia la calma dels horitzons llunyans ficada fins a les escletxes de les pedres... i aquella calma s'entafurava per la fosca de les cases, n'omplia els recons més amagats i reposava en els ulls dels seus habitants, en sos moviments pausats, en sos sentiments i tot, tancats amb clau i forrellat en lo més fondo dels seus cors.
I tota aquella bona gent, naixia, vivia i moria entre aquells murs renegrits, en sense que, pel defora, semblés sisquera que es dongués compte de la Vida... Sols la fam els movia a n'aquells homes de moviments pausats, curts de paraules, però llargs de fets... l'hivern era per ells el fantasma negre... per això només els feia somriure, veure, com allavores, la plana ben atape?da; quan n'estaven segurs de passar l'hivern amb pans a la post i foc a la llar, tot el poble s'animava, rompia en una explossió d'alegria baladrera, de cops bestials dels uns als altres, de rialles i corredisses, sense to ni so... Després les cares tornaven a allargar-se, els ulls a mirar calmosament... i el poble es tornava a jaure, cansat d'haver estat alegre.
I no obstant, al veure aquell posat de Déu n'hi do que feien aquells homes, tots totxos, tots ensopits, ningú hauria dit els vicis, les envejes, les ambicions que en el seu fons covaven... Sols de tard en tard una espurna que esclatava -l'escàndol d'una noia atrapada en els blats, la venjan?a que arrasava una horta en una nit,- somovien aquell llac encantat. I llavores per vuit dies ningú parlava de res més; en parlaven les velles a l'eixir de missa matinal; els homes, anant i venint dels camps; les dones, furejant per tot; la quitxalla a costura entre el cant de l'a-b-c; els ganduls a la taverna entre núvols de fum i fortor d'aiguardent...i en parlaven recalcant-s'hi... amb una rialleta freda, que tallava com una fulla de ganivet... Però passaven els dies, el llac es tornava a encalmar i del fet no en quedava més que un record llunyà; un altre, de tants com n'hi havien...
I els homes tornaven a anar del camp al poble i del poble al camp, tots callats, tots ensopits, les dones feinejaven mandrosament, a l'aguait d'una altra passada, el cerraller picava poc a poc a l'enclusa com duent el compàs d'aquella vida adormida, mentre l'espardenyer, cama ací, cama enllà de la banqueta, fent el rotllo de cànem, que havia de ser la sola, rondinava una can?ó insulsa, que les fadrines -un aplec de notes clares en la penombra de la botiga,- repetien a chor... I quan venia la tarda, com una invisible onada de blavor que s'estenia pel pla, les dones s'asseien pels portals, les unes fent mitja, sempre a l'aguait, les altres de cara a la paret, el coixí de fer puntes recol?at al caire del portal, i mentre a fora les cigales xerricaven sa can?ó sempre igual, a dins del poble se sentia, com un altre cant, el tricoteig dels boixets, al saltar nerviosament d'un cantó a l'altre. Fins les orenetes, aquells llampecs de llibertat, semblava que hi entressin en aquell concert de vida tant natural, perdut en plena Naturalesa, i indiferents, sense cap mena de por, es despenjaven de llurs nius, penjats als relleus dels murs, passaven brunzint entre els grups i en graciosa ondulació, es remuntaven altra vegada al niu, on quedaven penjades, un moment, aletejant.
Sols a entrada de fosc, quan els grills comen?aven a tritllejar i pel carrer comen?aven a destacar-se els blancais de les camises en l'acabament de la claror, a l'acoplar-se a l'era del Delma tota la quitxalla del poble, semblava que per un instant s'animés aquella vida, semblava que amb la nit hi entressin melangies, s'hi respiressin neguits... I la quitxalla cantava...