En Pere i altres contes | Page 6

molt clares d'un verd alegre, brandaven suaument d'un cantó a l'altre, i amb la remor de les fulles, semblava que caigués un ruixat de gotes grosses... Després tot tornava a callar... i apuntava el somni...
Però es trencava, perquè de sobte -uéééc! uéééc!- dugues garces es barallaven, allà baix, pel cap-de-vall i tota la fondalada se'n aixordava d'aquells escandalosos, perquè eren massa aspres i massa forts per a aquella hora tant dol?a... I aquells xiscles forasters s'allunyaven bosc endins... bosc endins... I un chor de gaigs es posà a gemegar lluny del lluny, boscos enllà...
I la fondalada quedà sola, tota sola... I en la soledat, les copes dels plàtans tornaren a brandar suament d'un cantó a l'altre... Tornaven a brandar sobre el somni que apuntava... i ja feia estones i estones... i com en somnis es sentiren uns passos que s'acostaven...
Però ja era massa fosc... la negror de les vessants s'amparava de la fondalada, el cel s'anava espessint i com més s'espessia, les copes dels plàtans més s'esbarrellaven... apagant-se, apagant-se lentament...
I els passos s'anaven acostant...
I allà pel fons va passar la silueta d'una parella, com una boira blanquinosa destacant-se dol?ament en l'acabament de la claror... el bra? d'ell descansava en la cintura d'ella... el cap d'ella es vinclava com un lliri marcit, sobre el pit d'ell... caminaven cansadament... Una garsa va xisclar i va fugir, volant d'esma...
I tot quedà callat, emboirant-se, destriant-se en la blavor uniforme que se'n entrava pel món... I en el silenci, el xaragall baixà com sempre, rondinant aquella tonada monòtona i cansonera, com el barboteig inconscient d'un pobre boig... I els plàtans s'al?aren èrtics, com una massa negra entre el parpelleig incessant de l'immens vol d'estrelles...

LA BROTADA
De debò que queia fort aquell sol de primavera. Prou que el sentia en Jan, que amb el càvec a les mans, cop darrera cop, des de les cinc que les hi decantava. Aterrava un marge que separava el seu camp del camp veí, una pe?a que al casar-se feia poc li havia pervingut com a dot de la seva dona, la Munda de cal Ram. I era dur d'enderrocar aquell condemnat margenot; tant de temps com li havia anat passant pel damunt, l'havia apissonat tant fort que semblava que fos de pedra. Però en Jan, hala, cop de càvec ve, cop de càvec va...
-Mala feina, Janot- li deia l'un tot passant; -i amb aquesta soleiada!...
-Vols dir que l'aterraràs?- li feia l'altre, -de mon record sempre hi ha estat aquest marge aquí!... i amb tanta pedra com hi ha... basto a dir-te que suaràs, Janot!...
Ell s'arronsava d'espatlles i contestava: -Els marges sols serveixen per fer mal: us casquen les llavors al camp i us malmenen la sembra... Que és dur? Ja ho sé que ho és de dur... però tant se val: pot costar més, pot costar menys, però ell caurà... Vull dir jo que hi ha for?a, hi ha braó!...
I en un esplet de joventut i for?a, enlairava el càvec, prenia embranzida i l'enfonzava a la roca que s'anava esberlant a bocins.
I tanta com ne tenia de for?a aleshores... Des de feia un quan temps la vida s'estenia al seu davant, ample i alegre com un cel sense núvols; a l'aterrar el marge es sentia bullir sota els peus aquella terra seva, on de petit, a l'ombra d'aquella figuera que encara hi verdejava, havia vist al seu avi, vell i sec, però fort de mena, ventant d'ací d'allà grapades de llavor, mentre per altra banda el seu pare passava amunt i avall del camp, una mà a l'esteva i a l'altra les regnes, seguint a grans gambades, entre el doll abundós de terra roja que l'arada llen?ava, el pas atrafegat d'una euga blanca; es recordava de que allí mateix, ja més gran, al recollir les eines, mentre els grills comen?aven a tritllejar i l'estesa dels camps s'emboirava en la calma de l'hora baixa, havia pensat moltes vegades en el dia de demà, tot sentint a l'altra banda del marge la veu d'ella, de la Munda, que mig burleta mig commosa, li anava dient:
-T'has de casar, Janot, t'has de casar!...
-I amb qui, Mundeta, amb qui!- li va fer ell un dia.
-Amb qui? amb mi!- contestà ella esclafint una rialla, i va fugir corrents.
I es recordava de tota la claror que al fugir es va endur... i de que ell li va corre al darrera... però topà amb aquell marge i ella s'allunyà rient i fent-li ganyots... I si aquell dia ja el va maleir el marge partioner, amb quina for?a no s'hi havia de rebatre ara que ella era seva i aquell altre camp era seu!... amb quin dalit no l'havia d'esborrar per a que aquelles dugues terres s'ajuntessin, com les seves vides s'havien ajuntat!...
Cop de càvec ve, cop de càvec va!... i quan romput, regalimant-li la suor per sobre les