En Pere i altres contes | Page 5

un mos de pa negre i dur, contemplava amb dol?a mirada a la mossa, dreta al davant seu, a ple sol... La mossa callava... Ell sentia un benestar!... una sensació dolcíssima, com si aquella dona li passés la mà pels cabells, poc a poc, afalagant-lo, adormint-lo com un nin...
I un xic enllà, els bous, remugant pausadament, els embolcaven de llur mirada fixa i misteriosa, mentre llurs cues, tantost caigudes, es cargolaven ara sobre una anca, ara sobre una altra, per a caure després totes esteses, mandrosament...

LA FLOR DE FAJOL
Cada vegada que hi passava per aquell camp de fajol, tenia de parar-s'hi... Que n'era de blanc!... I com ressaltava en la blavor intensa d'aquelles tardes d'octubre, tèbies i humides, en que tot semblava rentat per una mà cuidadosa! Sota aquell cel d'un blau plomós, en el concert uniforme de colors que les voltava, les flors del fajol, petites, diminutes, semblaven una munió d escarbatons blancs, que planessin a flor de terra, sobre la verdor envellutada de ses pròpies fulles. I ella s'hi encantava!... Un xic més enllà, ja no es distingien fulles ni flors, ja es confonia tot en una tofa molsuda i blanquinosa... I aquella tofa s'estenia lluny... lluny... i tot hi era blanc.
Qui sap quan se la mirava, el que aquella blancor li deia!... Qui sap, mentre parada allà al davant passava estones i estones, les frisanses noves que trasbalsaven son cor de verge!... Qui sap els desigs que en el despertament de sa carn pura, mai tocada, encenia la vista d'aquella flonjor blanca, d'aquelles flors purissimes que -ella ho sabia prou- encara no es toquen, cauen escaldades!...
I quan ja fosquejava, quan solitàriament s'esparpellaven les primeres estrelles, ella se n'anava. Se n'anava per la blavor amoratada de cap-al-tard, muntanya amunt, pels camins deserts cap a casa seva, mirant sempre al fons del sot aquella clapa blanca que boirejava, esbarrellant-se poc a poc, fins a quedar com fumerola blanca, encalmada al fons de la nit.
I heu's aquí que un dia, mentre se'l mirava aquell fajol, son pit comen?à a agitar-se en descompassades ondulacions... son respir es trencava, mentre sos llavis, vibrants i fins, es colorejaven d'un vermell acarminat i els seus ulls brillaven, brillaven fixos allí, en aquell llen?ol de puríssima blancor que l'atreia, que la fascinava...
De sobte, com arrencant-se d'aquell encís, mirà a l'entorn, amb ulls esbarriats: tot era sol; al lluny la plana s'adormia, emboirant-se poc a poc; sols de tant en tant una ratxa d'aire, fresca i humitosa, s'hi esbandia de ample a ample, passant calladament. Llavors va escoltar... Res: ni una remor; al cap de bella estona es sentí el cant d'una cugullada mig apagat, allà baix, al lluny de tot...
Ella féu un sospir fondo, molt fondo, passant-se una mà pel front; va tornar a mirar tot l'horitzó... després clavà els ulls al fajol, i llensà un xisclet. Hauria jurat que tota aquella flonjor blanca es reinflava com una ona que avancés cap a ella i s'estremís al morir en una d'aquelles esgarrifances dolcíssimes que la sacsejaven de cap a peus... I tingué por. Llen?à un xisclet i va fugir de pressa, de pressa, per la blavor de cap-al-tard, muntanya amunt, sense girar-se en darrera...
Però l'endemà hi va tornar... hi va tornar manyaga, tota freda de mans; clavà els ulls en aquella tofa puríssima i d'esma, sense ni donar-se'n compte, tots els pellingots que la cubrien tombaren marcits als seus peus... Varen caure abatuts com cossos sense ànima, i trepitjant son abatiment, es va al?ar viva i triomfant sa nuesa sencera, tota blanca i rosada, en la blancor del fajol.
Llavors, els bra?os creuats sobre el pit, a ulls clucs, va corre camp endins, va sentir en sa pell les flonjes carícies de les flors i en una frisan?a deliciosa, obrí els bra?os i es deixà anar.
Quan se'n va al?ar, estava trista, molt trista... Tota ella sofria horriblement... Se'n va anar a un reconet del marge, i allí, asseguda, amb el cap entre els bra?os, va trencar el plor, plora que plora, mentre al seu entorn les flors del fajol, escaldades, queien arreu, arreu...

VESPRADA
La tarda queia; el xaragall baixava com sempre, rondinant aquella tonada monòtona i can?onera com el parloteig distret d'un pobre boig que no pot dir el que vol dir. I els plàtans que vorejaven el fresc caminal, s'al?aven èrtics, esprimatxats, amb un posat amo?nat, com de qui cavila alguna cosa clara, sense fer cas del barboteig inconscient d'un pobre boig.
A banda i banda, les vessants de les muntanyes s'estarrufaven, eri?ades de fullam de tons polsosos, creuades de branques negres, fosques dels fons, molt fosques com dos pans d'ombra enclotant la verdor vaporosa de la fondalada...
I la vesprada era llarga... llarga com l'agonia d'un home fort, sota el cel d'un blau espalmat... I tot callava... Només a vegades les copes dels plàtans que s'al?aven clares,